Les fotos icòniques ho són per motius emocionals; tenen més a veure amb la societat opulenta que les mira que amb la societat que mor. La tragèdia del nen Aylan Kurdi és una entre les moltes tragèdies infantils en un món injust, brutal i desigual. Des que va començar la guerra civil a Síria, al març de 2011, han mort més de 12.000 menors a causa del conflicte. On són les portades? On és l'escàndol?

A l'agost de 2013, el règim sirià va llançar armes químiques en els barris d'Ein Tarma, Zamalka, Jobar i Erbin, al nord-est de Damasc; i en Daraya i Moadamiyeh, al sud-oest. Entre els 1.500 morts hi havia almenys 50 nens, alguns nadons. Les seves imatges van inundar les xarxes socials i van estar prop de provocar una acció aèria de càstig dels EUA. Si Barack Obama no va atacar va ser perquè no sabia a qui havia d'atacar; no sabia, ni sap encara, qui són els seus en una sopa de sigles armades cadascú més radical.

En el que portem d'any han mort més de 2.000 persones a la mar Mediterrània; alguns són nens. Cada any moren 3,1 milions de nens menors de cinc anys a causa de la desnutrició. Són 8.611 Aylan diaris que no tenen dret a foto, a notícia, a tertúlia ja commoció. La tragèdia de Aylan s'ha convertit en un espectacle moral: veure qui està més commogut en un món insensible. Ja és un trending topic a aquesta societat de la imatge i la irrellevància.

Enmig de tanta guerra i fam, de sobte sorgeix una fotografia que ens bufeteja, que ens obliga a aturar-nos ia prendre consciència del que està passant al voltant. La de la nena Phan Thị Kim Phúc, cremada pel napalm, a Vietnam; el nadó desmaiat sobre una terra erma amb un voltor darrere en una de les fams del Sudan; la segona matança en el mercat de Sarajevo, a l'agost de 1995, i ara Aylan Kurdi, el nen sirià de tres anys ofegat a les costes turques.

En un món políticament covard les fotos icòniques mobilitzen a la societat i força als dirigents a prendre decisions, o pretendre que prenen decisions. Tothom s'escandalitza, tothom exigeix ​​resultats, però tothom tendeix a apaciguase ia oblidar passats uns dies. És l'avantatge del poder, només ha d'esperar a que escampi perquè tot segueixi igual.

Hi ha milers de nens que van a morir demà, la setmana vinent, aquest mes. No ens escandalitzen perquè encara no tenen nom per a nosaltres, encara no surten per televisió; de moment només són una estadística.

La tragèdia de Aylan posa de manifest la importància del treball dels fotoperiodistes, dels periodistes en general; l'important que és estar en els llocs i donar testimoni de la realitat, del que passa, del preu que es paga pel nostre benestar de tres àpats diaris i aigua calenta a la dutxa. Ser periodista no és un treball còmode. No es pot denunciar la injustícia pujats de copilots en un cotxe oficial.

El límit per publicar una foto és el respecte a la víctima. Crec que va ser Santiago Lió, cap de Fotografia d'Associated Press, que va dir que una manera de saber si una foto és publicable és pensar que aquesta persona és el teu pare, la teva mare o el teu fill. Aplico el principi Lió i sé que publicaria la foto de Aylan: representa la realitat, respecta al nen; és un cop de puny sobre la nostra consciència, en el nostre estómac perquè obrim els ulls. Una foto desagradable mai és eficaç perquè obliga a passar la pàgina, a canviar de canal. Sense mirada del lector o del televident no compleix la seva funció de fer-nos pensar. Una foto com la de Aylan és eficaç perquè ens atrapa, horroritza i ens obliga a cridar: "Prou!"

 Ramón Lobo . ELDIARIO.ES