Durant dos mesos va acostar-se a la mort. El metge remugava que la malaltia de Pere era nova, que no hi havia manera de tractar-se i que ell no sabia què fer ... Per sort el malalt, solet, es va anar curant. No havia perdut el seu bon humor, la seva oronda calma provinciana. Massa flac, això era tot. Però al aixecar-se després de diverses setmanes de convalescència es va sentir sense pes.

-Escolta -va dir a la seva dona- em sento bé però no sé, el cos em sembla ... absent. Estic com si els meus embolcalls anessin a desprendre's deixant-me l'ànima nua.

-Bestieses -li va respondre la seva dona.

-Potser si.

Va seguir recobrant-se. Ja passejava pel casalot, atenia la fam de les gallines i dels porcs, va donar una mà de pintura verda a la ocellera i fins i tot es va animar a tallar la llenya i portar-la en carretó fins al magatzem.

Segons passaven els dies les carns de Pedro perdien densitat. Una cosa molt rara li anava minant, soscavant, buidant el cos. Se sentia amb una ingravidesa portentosa. Era la ingravidesa de l'espurna, de la bombolla i del globus. Li costava molt poc saltar netament la reixa, enfilar les escales de cinc en cinc, agafar d'un salt la poma més alta.

-T'has Millorat tant -observaba seva dona- que sembles un noi acròbata.

Un matí Pedro es va espantar. Fins llavors la seva agilitat l'havia preocupat, però tot passava com Déu mana. Era extraordinari que, sense proposar-s'ho, convertís la marxa dels humans en una triomfal carrera a coll sobre la cinquena. Era extraordinari però no miraculós. El miraculós va aparèixer aquell matí.

Molt d'hora va anar a fer llenya. Caminava amb passos continguts perquè ja sabia que quan els apresses aniria fent bots pel corral. Es va arremangar la camisa, va acomodar-se un tronc, va agafar la destral i va clavar el primer cop. Llavors, rebutjat per l'impuls del seu propi cop de destral, Pedro va aixecar vol.

Agafat encara de la destral, va quedar un instant en suspensió levitant enllà, a l'alçada del sostre; i després va baixar lentament, va baixar com un tènue fulla d'arbre.

Va acudir la seva dona quan Pedro ja havia baixat i, amb una pal·lidesa de mort, tremolava agafat a un roll tronc.

-¡Hebe! Gairebé caic al cel!

-Bestieses. No pots caure al cel. Ningú cau al cel. Què t'ha passat?

Pere va explicar la cosa a la seva dona i aquesta, sense aparentar cap sorpresa, li va convenir:

-Et passa per fer-te l'acròbata. Ja t'ho he previngut. El dia menys pensat et desnucarás en una de les teves piruetes.

-No, No! -va insistir Pedro-. Ara és diferent. Vaig relliscar. El cel és un precipici, Hebe.

Pere va deixar anar el tronc al que s'ancorava, però es va agafar fortament a la seva dona. Així abraçats van tornar a la casa.

-Home! -li va dir Hebe, que sentia el cos del seu marit enganxat al seu com el d'un animal estranyament jove i salvatge, amb ànsies de fugir-. Home, deixa't de fer força, que em arrossegues! Fas unes gambades com si volguessis posar-te a volar.

-Has vist, has vist? Una cosa horrible m'està amenaçant, Hebe. Un esquinç, un petit gest de més i ja comença l'ascensió.

Aquesta tarda, Pere, que estava apoltronat al pati llegint les historietes del diari, va riure convulsivament, i amb la propulsió d'aquest motor alegre es ser elevant com un globus, com un bus que es treu les soles. El riure es va transformar en terror i Hebe va acudir una altra vegada a les veus del seu marit. Va aconseguir a agafar-se els pantalons i el va atreure a la terra. Ja no hi havia dubte. Hebe li va omplir les butxaques amb de plom i pedres; i aquests pesos de moment van donar al seu cos la solidesa necessària per tranquejar per la galeria i pujar per l'escala de la seva cambra. El difícil va ser despullar-se. Quan Hebe li va treure els ferros i el plom, Pere, fluctuant sobre els llençols, es va entrellaçar amb els barrots del llit i li va advertir:

-¡Cura, Hebe! Anem a fer-ho a poc a poc perquè no vull dormir al sostre.

-Demà Mateix trucarem al metge.

-Si puc estar-me quiet no em passarà res. Només quan em sacsejo em faig aeronauta.

Amb mil precaucions va poder anar a dormir i es va sentir segur.

-Tens ganes de pujar?

-No. Estic bé.

Es van donar la bona nit i Hebe va apagar la llum.

A l'altre dia quan Hebe va enlairar els ulls va veure a Pere dormint com un beneït, amb la cara enganxada al sostre.

Semblava un globus escapat de les mans d'un nen.

-¡Pedro, Pedro! -va cridar aterrida.

A la fi Pedro va despertar, adolorit pel les diverses hores que havia stat contra el cel ras. Quin espant! Va tractar de saltar a l'inrevés, de caure cap amunt, de pujar per sota. Però el sostre el succionava com succionava el terra a Hebe.

-Hauràs De lligar-me d'una cama i amarrarme al llit fins que truquis al doctor i miri què em passa.

Hebe va buscar una corda i una escala, va lligar un peu al seu marit i es va posar a tirar amb tot l'ànim. El cos adossat al sostre es va remoure com un lent dirigible.

Aterrava.

En això es va colar per la porta una corrent d'aire que va decantar el lleu corporeïtat de Pere i, com a una ploma, el va bufar per la finestra oberta. Va passar en un segon. Hebe va fer un crit i la corda se li va esvair, pujava per l'aire innocent del matí, pujava a suau remenada com un globus de color fugitiu en un dia de festa, perdut per sempre, en el seu viatge a l'infinit. Es va fer un punt i després res.

FI


El lleu Pedro
[Conte. Text complet.]
Enrique Anderson Imbert
ciudadseva.com

sbd - 25.10.2015