El meu pare no es va avenir a comprar-me un ninot de Bart Simpson. I això que la meva mare sí volia, però el meu pare no va cedir i va dir que era un capritxós.
-Per què l'hem de comprar, eh? -li dir a la mare-. No té més que obrir la boca i tu ja et poses a les seves ordres.
El meu pare va afegir que no tinc cap respecte pel diners, que si no aprenc a fer-li'n ara que sóc petit, quan ho apendré. Els nens als quals els compren sense més ninots de Bart Simpson es converteixen de majors en uns brètols que roben als quioscos perquè s'han acostumat que tot el que se'ls sembla se'ls dóna sense més. Així és que en comptes d'un ninot de Bart Simpson em va comprar un porquet lletgíssim de ceràmica amb una ranura al llom, i ara sí que em criaré sent una persona de bé, ara ja no em convertiré en un gamberro.
El que he de fer, a partir d'avui, tots els matins, és prendre'm una tassa de cacau, encara que ho odií. El cacau amb tel de nata és un xéquel; sense tel, mitx xéquel, però si després de prendre-m'ho vaig directament a vomitar, llavors no em donen res. 
Les monedes les vaig tirant al porquet pel llom, de manera que si el sacsejo fa soroll. Quan en el porquet hi hagi tantes monedes que al sacsejar-lo no se senti res, llavors em regalaran un ninot de Bart Simpson en monopatí. Perquè, com diu el meu pare, això sí que és educar.
El cas és que el porquet és molt mono, té el musell fred quan se li toca i, a més, somriu al ficar-li el xéquel pel llom, el mateix que quan només se li tira mig xéquel, encara que el millor és que també somriu quan no se li tira res. A més li he buscat un nom, li he posat Pesajson, com l'home que va tenir la nostra bústia abans que arribéssim nosaltres, una bústia del que el meu pare no aconseguia arrencar l'adhesiu. 
Pesajson no és com les meves altres joguines, és molt més tranquil, sense llums ni ressorts, i sense piles que li deixin anar el seu líquid per la cara. L'únic que cal fer és tenir-lo vigilat perquè no salti de la taula.
-¡Pesajson!, Compte, que ets de ceràmica! -li dic quan m'adono que s'ha ajupit una mica i mira a terra, i llavors ell em somriu i espera pacientment a que jo el baixi. M'encanta quan somriu; és només per ell pel que em prenc el cacau amb el tel de nata tots els matins, per poder-li tirar el xéquel pel llom i veure com el seu somriure no canvia ni un pessic.
-T'estimo, Pesajson -li dic després-, i per ser sincer et diré que t'estimo més que al pare i la mare. A més sempre t'estimaré, passi el que passi, encara que atraqui quioscos. Però si arribes a saltar de la taula, pobre de tu!

Ahir va venir el meu pare, va agafar a Pesajson i va començar a sacsejar-lo salvatgement del revés.
-Ves amb cura, Pare -li vaig dir-, faràs que a Pesajson li faci mal la panxa. -Però El meu pare va seguir com si res.
-No Fa soroll; Saps el que vol dir això, Yoavi? Que demà tindràs un Bart Simpson en monopatí.
-Que bé, pare! -li vaig dir-. Un Bart Simpson en monopatí, genial. Però deixa de sacsejar-lo, perquè fas que se senti malament.
El pare va deixar a Pesajson al seu lloc i va anar a buscar a la meva mare. Va tornar al cap d'un minut arrossegant-la amb una mà i en l'altra un martell.

-Veus Com jo tenia raó? -va dir a la meva mare-, ara sabrà valorar les coses, a que sí, Yoavi?
-Doncs clar -li vaig respondre-, és clar que sí, però ¿per què un martell?
-És Per a tu -va dir el meu pare mentre me l'entregaba-, però vés amb compte.
-És Clar que hi aniré -li vaig respondre, perquè la veritat és que així era, però als pocs minuts el meu pare es va impacientar i em va dir:
-Vinga, Dóna-li ja al porquet d'una vegada!
-Què? -vaig exclamar jo-. A Pesajson?
-Sí, Sí, a Pesajson -va insistir el pare-. vinga, trenca'l. Et mereixes aquest Bart Simpson, perquè t'ho has guanyat a pols.
Pesajson em va brindar la malenconiosa somriure d'un porquet de ceràmica que sap que ha arribat la seva fi. A la porra amb Bart Simpson, perquè ¿com anava a donar-li un cop de martell al cap a un amic?

-No Vull un Simpson -vaig dir, i li vaig tornar el martell al meu pare-, en tinc prou amb Pesajson.
-No ho has entès -em va aclarir llavors el pare-, no passa res, així és com s'aprèn, vine, que te'l trencaré  jo.
-Va alçar el martell mentre jo mirava els ulls desesperats de la meva mare i després el somriure fatigat de Pesajson, i llavors vaig saber que tot depenia de mi, que si no feia alguna cosa Pesajson anava a morir.
-Ei Pare! -li vaig dir subjectant-lo pel camal.
-Què Passa, Yoavi? -em va respondre ell, amb el martell encara en alt.
-Vull 1 xéquel més, si us plau -vaif suplicar-, deixa que li doni un altre xéquel, demà, després del cacau, i llavors el trenquem, demà, t'ho prometo.
-¿Un altre xéquel? -va somriure el meu pare, deixant el martell
sobre la taula-. Ho veus, dona ?, he aconseguit que el nen prengui consciència.
-Això, Sí, consciència -li vaig dir-, demà. -I Això que les llàgrimes ja em negaven la gola.
Quan ells van haver sortit de l'habitació vaig abraçar molt fort a Pesajson i em vaig posar a plorar. Pesajson no deia res, sinó que, molt calladet, tremolava entre els meus braços.
-No Et preocupis -li vaig xiuxiuejar a cau d'orella-, que et vaig a salvar.

A la nit em vaig quedar esperant que el meu pare acabés de veure la tele al saló i s'anés a dormir. Llavors em vaig aixecar sense fer soroll i em vaig escapolir fora amb Pesajson, per la galeria.
Vam caminar junts durant moltíssima estona enmig de la foscor, fins que vam arribar a un camp ple d'ortigues.
-Als Porcs els encanten els camps -li vaig dir a Pesajson mentre el deixava a terra-, especialment els camps d'ortigues. Estaràs molt bé aquí.
Em vaig quedar esperant una resposta, però Pesajson no va dir res, i quan li vaig fregar el morro com a gest de comiat, es va limitar a clavar en mi la seva malenconiosa mirada.

Sabia que mai més el tornaria a veure.














etgar keret