Del que era jo llavors no en queda res: tot just un home, era encara una criatura. Ho sabia de feia temps, però tot va passar a finals de l'hivern, una tarda i un matí. Vivíem junts, gairebé amagats, en una habitació que donava a una avinguda. Sílvia em va dir aquella nit que havia de marxar jo, o anar-se'n ella: ja no teníem res a fer junts. Li vaig suplicar que deixés que provéssim de nou; estava ficat al llit al seu costat i l'abraçava. Ella em va dir:

 -Amb Quina finalitat? - Parlàvem En veu baixa, a les fosques.

 Després Silvia es va adormir i jo vaig tenir fins al matí un genoll enganxat al seu. Va aparèixer al matí com havia aparegut sempre, i feia molt de fred; Sílvia tenia els cabells sobre els ulls i no es movia. A la penombra jo mirava passar el temps, sabia que passava i corria, i que fora hi havia boira. Tot el temps que havia viscut amb Silvia en aquella habitació era com un sol dia i una nit, que ara acabava al matí. Llavors vaig comprendre que mai tornaria a sortir amb mi entre la boira fresca.

 Era millor que em vestís i marxés sense despertar-la. Però ara tenia al cap una cosa que preguntar-li. Vaig esperar, intentant endormiscant-me.

 Quan va estar desperta, Sílvia em va somriure. Seguirem parlant. Ella va dir:

 -És Bonic ser sincers, com nosaltres.

 Oh, Silvia! què faré en sortir d'aquí? On aniré?

 Era això el que havia de preguntar-li. Sense apartar el clatell del coixí, ella va somriure de nou, beatífica.

 -Tonto-va Dir-, aniràs a on vulguis. No és bonic ser lliure? Coneixeràs a moltes noies, faràs totes les coses que vulguis. T'envejo, paraula.

 Ara el matí omplia la cambra i només hi havia una mica de calor al llit. Silvia esperava pacient.

 -Tu Ets com una prostituta li vaig dir i sempre ho has estat.

 Silvia no va obrir els ulls.

 -Estàs millor ara que ho has dit? -em va dir.

 Llavors em vaig quedar com si ella no hi fos, i mirava al sostre i plorava sense soroll. Les llàgrimes m'omplien els ulls i corrien sobre el coixí. No valia la pena que se n'adonés. Molt temps ha passat, i ara sé que aquelles llàgrimes mudes van ser l'única cosa d'home que vaig fer amb Silvia; sé que plorava no per ella sinó perquè havia entrevist meu destí. Del que era jo llavors no queda res. Queda només que havia comprès qui seria en el futur.

 Després Sílvia em va dir:

 -Ja n'hi ha prou. He de aixecar-me.

 Ens aixequem junts, tots dos. No la vaig veure vestir-se. Vaig estar de seguida dempeus, a la finestra; i mirava d'albirar les plantes. Darrere de la boira hi havia el sol, el sol que tantes vegades havia refredat la cambra. També Silvia es va vestir aviat, i em va preguntar si no m'emportava les meves coses. Li vaig dir que primer volia escalfar el cafè, i vaig encendre el fogó.

 Sílvia, asseguda a la vora del llit, es va posar a arreglar-se les ungles. En el passat se les havia arreglat sempre a taula. Semblava abstreta i el pèl li queia contínuament sobre els ulls. Llavors donava sacsejades amb el cap i s'alliberava. Jo vaig deambular per la cambra i vaig recollir les meves coses. Vaig fer un munt sobre una cadira i de sobte Silvia va saltar del llit i va córrer a apagar el cafè que vessava.

 Després vaig treure la maleta i vaig ficar les coses. Mentrestant, per dins m'esforçava per recollir tots els records desagradables que tenia de Silvia: les seus foteses, els seus mals humors, les seves frases irritants, les seves arrugues. Això m'emportava de la seva cambra. El que deixava era una boira.

 Quan vaig haver acabat, el cafè estava llest. Al costat del fogó, Silvia va dir alguna cosa, que aquell dia aniria a veure a un tipus, a parlar d'un assumpte. Poc després vaig deixar la tassa i vaig marxar amb la maleta. A fora la boira i el sol encegaven.

 Cesare Pavese