• L'any 1999, el crític Bruce Benderson va publicar un assaig emblemàtic, Sex and Isolation, on deia: 
  • "Estem fonamentalment sols. Res deixa empremta. Els textos i imatges d'avui poden semblar tan reals com escultures, però són peribles, un simple bloqueig temporal de qualsevol llum invasiva. Per molt temps que estiguin les paraules i les imatges a les nostres pantalles, no hi haurà incrustació; tot serà reversible ".


Benderson pensava que la transitorietat de la xarxa era el motiu pel qual resultava tan desoladora, però a mi em preocupa més que tot el que fem sigui permanent. És obvi que, en aquella època ningú podia imaginar la sinistra permanència de la xarxa futura, on les dades tenen conseqüències i no es perd res: ni fitxes policials ni fotografies vergonyoses ni recerques de pornografia infantil, ni malalties enutjoses ni historials de tortures a països sencers. No hi ha filia ni fòbia que no estigui vigilada, detectada, controllada, arxivada, en stand by.
Quan som conscients que res del que diem, per molt trivial o absurd que sigui desapareixerà completament d'Internet, ens costa córrer els riscos que les relacions socials impliquen. Pot ser que estigui cometent el mateix error de tants solitaris, i que estigui sent massa negatiu, massa paranoide. Potser siguem capaços d'adaptar-nos i de trobar la intimitat en aquest paisatge d'exposició sense precedents. Potser haurem d'aprendre a tornar a escriure entre línies per evitar els nous censors, morts ja els franquistes. No obstant això, seria bo saber cap on ens dirigim. ¿Quins efectes tindrà aquesta sensació d'escrutini constant sobre la nostra capacitat per relacionar-nos?
Ni tan sols tenim la possibilitat real de ser, de transformar-nos en uns eremites aíllats en una cova; ara, la cova tambè és global, i mentre estem connectats, estem vigilats, i en conec a pocs, a molt pocs, que siguin capaços de desconnectar del tot. sbd - 25.04.16