• Qui tingui ulls i oïdes, pot intuir que es preparen intenses segons lliuraments i remakes de les superproduccions clàssiques que van triomfar durant la crisi i van fer als rics més rics i a la resta més desiguals.
  • En breu arribaran títols impactants com "Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats 2: desnonament final", "L'Estat del Benestar segueix sense ser sostenible: retallada brutal" o "L'austeritat encara és el camí" - Antón Losada - eldiario.es

La setmana passada vam conèixer uns quants fets rellevants que ens afecten directament i tenen impacte indubtable en la nostra vides. Vam saber que el deute públic espanyol supera ja el cent per cent del nostre PIB i que els nostres creditors a Brussel·les ens tenen preparats deu mil milions de euros en retallades, a més d'una més que probable multa per no complir amb el fetitxisme del dèficit. També vam saber que la banca espanyola, aquest model de bona gestió, cultura de l'esforç i emprenedoria, reconeix suportar cent mil milions d'euros en actius tòxics i no pocs afirmen que amaga altres cent mil més.

Com sempre que la banca espanyola té problemes també ha tornat a primer pla el debat sobre la suposada insostenibilitat del nostre sistema públic de pensions. Una altra vegada ens avisen de la seva inevitable fallida malgrat que la despesa es manté en el 12% del PIB, dos punts per sota de la mitjana de la UE-15, i d'acord amb les pitjors previsions, el 2050, quan començarà a caure el nombre de pensionistes, arribarà al 14% del PIB, un percentatge similar a la despesa actual alemany i per sota d'Itàlia o França. Una altra vegada tornen les catastròfiques projeccions demogràfiques que fan de coartada a totes les reformes. Perquè es compleixi l'actual, repetida una i altra vegada des dels mitjans, la població espanyola s'ha de reduir durant les pròximes dècades i caure per sota dels 41 milions; només així els pensionistes sumaran un terç de la població.

Aquestes inquietants novetats s'afegeixen a altres evidències ja conegudes, com que més de la meitat dels contractes de treball signats a Espanya no supera la setmana de durada, que el govern Rajoy s'ha gastat en quatre anys gairebé el seixanta per cent de la guardiola de les pensions o que quatre de cada deu desocupats no tenen cobertura alguna.

Qui tingui ulls i oïdes pot intuir que es preparen intenses segons lliuraments i remakes de les superproduccions clàssiques que van triomfar durant la crisi i van fer als rics més rics i la resta més desiguals. En breu arribaran títols impactants com "Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats 2: desnonament final", "L'Estat del Benestar segueix sense ser sostenible: retallada brutal" o "L'austeritat encara és el camí".

Cap d'aquests assumptes ha ocupat la centralitat del nostre debat públic durant aquests últims dies. Hem estat molt ocupats discutint sobre la llibertat, la democràcia i la marxa de l'economia a Veneçuela, un míting al Parlament de la campanya electoral de Otegui, la portabilitat d'una bandera o per què alguns juguen la Copa del Rei si són independentistes o republicans. Per acabar de completar la fantasia fins i tot hem escoltat Josep Borrell, un altre fitxatge estrella de Pedro Sánchez, reclamar un augment de la despesa militar; encara sort que encara queda algú que s'ocupa de les coses que realment importen i ens preocupa a tots: la nostra indefensió davant d'una invasió alienígena.

Les escasses referències a aquests greus dilemes econòmics que hem pogut escoltar en boca dels partits que aspiren a governar-nos es limiten a despatxar l'assumpte de les pensions invocant el Pacte de Toledo com si fos Maria Auxiliadora, anunciar pujades d'impostos per recaptar més, mentre et juren que a tu en concret te'ls baixaran, o fer com que plou quan parlen des d'Europa.

A la vista de les evidències només cal extreure una conclusió: Espanya és un invent i tots nosaltres som personatges de ficció, per això la realitat no importa i gairebé ningú li fa cas.