.

VERGONYA EUROPA! VERGONYA!


Ens pot semblar que ja sabem què és un camp de refugiats, quan ho hem vist centenars de vegades a la televisió, els diaris o internet. També sabem com se suposa que ha de ser una guerra o què hi passa allà. Tothom ho sap. Els nens ho saben, fins i tot els més petits. Però no, en realitat no en tenim ni idea. No sabem quina olor fa l’explosió ni quin color té la sang quan es tracta de veure-la vessant per tot arreu. No sentim l’olor de pólvora ni ens fem una idea de què significa haver de marxar de casa en segons perquè acaben de bombardejar-te-la. No sabem què és deixar els nostres records ni perdre els nostres millors amics. Tampoc hem vist morir els nostres germans ni hem sentit cridar els nostres pares.

I de sobte només quedes tu. I marxes com pots de casa i resulta que, entre les quatre coses que agafes, una és el passaport. I després et fan travessar per mar, pagant uns 2.000 euros, quan podries entrar per terra o pagar 15 euros, que és el que la resta de persones paguem per anar de Turquia a Grècia. I de cop et trobes sol, sense ningú, compartint una barca plena fins dalt de persones que, com tu, s’han vist forçades a deixar casa seva per poder sobreviure a una massacre. I la barca bolca, i amb sort aconsegueixes sortir de l’aigua. Ajudes els altres que van amb tu i si no fa gaire mala mar podeu arribar a la costa, on ningú us estarà esperant.

“No esperàvem que Europa ens rebés així”

I hauràs perdut el passaport a l’aigua i aleshores ja no tindràs documentació. I no podràs tornar a tenir identitat. No seràs ningú. Et tractaran de terrorista i et tancaran en un recinte vigilat per policies. Estàs cansat i trist i no ho entenen. Perquè ningú sap com has patit, tampoc han estat als teus ulls ni han vist la barbàrie que has hagut de veure. Només tu i els que heu hagut de venir sabeu com pesa l’ànima quan està morta.



Esperances decebudes

Perquè només tu ara saps que vivim en un món on predomina l’avarícia i el poder, i els diners són l’absurd objecte que fa remoure alguna cosa als que tenen dret a decidir què pots fer i on pots anar. No ets lliure. I tu ho somiaves, sempre has volgut sortir d’aquell malson i, quan per fi vas arribar aquí, et vam girar l’esquena. Malgrat tot el que has hagut de veure, has lluitat i resistit per seguir vivint. Has sigut el més valent. I segueixes confiant en les persones en lloc d’estar enfadat amb el món.

L’arribada al camp no és fàcil per a ningú. Des de fora, tots sabem com és. Tots ho hem vist mil cops. L’estació d’Idomeni podria ser perfectament qualsevol de les estacions que formen part del trajecte Barcelona-Portbou. Però no ho és. Sí, hi ha un riu a prop, camps florits i, últimament, fins i tot hi surt el sol de tant en tant. També s’hi pot sentir cantar els ocells.

Vora les vies de tren, milers de tendes de campanya amb infraestructures fetes de tela i plàstic per protegir-se de la pluja. Als camps de la vora hi ha nenes collint flors i cantant. Sembla mentida. Els dies passen i la gent sembla que estigui feta a una situació que supera els nivells tolerables de surrealisme. Fins i tot hi ha botigues, s’han creat petits rols i dins de l’estació s’ha construït una societat. Malgrat la impotència, tothom té un somriure a punt per compartir i ganes de xerrar. La gent està espantada, no volen donar una mala imatge a Europa. Temen que els murs que Europa està aixecant siguin per por a l’islam. La por sempre és el millor aliat de la ignorància.


Es pon el sol a Idomeni i, com cada dia, en Mohammed Dablan, que fa tres mesos que és al camp, comença a encendre foc per fer el sopar. “No tenim a on tornar, hem invertit tot el que teníem per arribar fins aquí.No esperàvem que ens rebessin així, a Europa”, explica amb la mirada perduda. Ja fa tres mesos que molts dels refugiats han hagut de reinventar-se i adaptar la seva nova vida en condicions infrahumanes a l’espera d’una resposta que sembla que està en mans d’uns que diuen que són els líders de la Unió Europea.

Dins el caos, els refugiats aparenten calma i mostren solidaritat entre ells. Sembla mentida com en les pitjors situacions les persones són capaces de treure el millor d’elles mateixes. Les brases escalfen les olles i de fons comencen a sentir-se uns joves cridant. Han pujat a un vagó abandonat i, amb l’ajuda d’uns quants, l’empenyen per les vies mentre criden “Obriu les fronteres, no tenim res a perdre”. Un dels més joves comença a córrer cap al vagó i darrere seu esclata un artefacte de gas lacrimogen. La calma persisteix al camp i, quan els efectes del gas desapareixen, enmig del fum el vagó continua movent-se. Sembla que no tothom entén la desesperació d’alguns i la policia decideix acabar amb els crits de ràbia dels refugiats, ruixant-nos a tots amb més gas. En un moment el camp es converteix en una batalla entre els que fugen de la guerra i segueixen trobant-s’hi i els que, sota ordres i sense escrúpols, disparen sense cap mena de raonament. Als afores, mares i fills fugen i esperen, atordits pel so de les bales, que el camp torni a calmar-se. Un reportatge d'ARA.CAT

5 comentaris:

  1. Ni un sol dia deixo de patir veient i escoltant.
    Vergonya?, indignes! Són uns indignes!
    Gran reportatge, però estem per altres coses no?
    Que en som de petits els humans...

    ResponElimina
  2. petits i miserables, Joana, com deia la meva dona, aquesta mainada quedarà marcada de per vida per aquesta ignominia.

    ResponElimina
  3. petits i miserables...aixó mateix.

    ResponElimina
  4. Francesc, no hi ha paraules! Dir que és vergonyós és poc. Però digues en quin moment de la història d'Europa ha sigut solidari, no lladre, no pirata, no esclavista, no fer servir els recursos d'un altre, no, no no...
    La teva senyora també es queda curta. No sols aquesta generació, sinó més d'una d'aquesta mainada quedarà marcada de per vida per aquesta ignomínia.

    ResponElimina
  5. mai ha estat solidària, és una vella bagassa egoista. La situació d'aquesta bona gent clama al cel i llevat d'alguna ONG, ningú fa res, i em queda el dubte de si nosaltres podriem fer quelcom més.

    ResponElimina