Don Joan Maragall i don Pere Coromines foren molt amics de don Miguel de Unamuno. Van intercanviar cartes, van visitar-se, es llegien mutuament. Unamuno, enrolat en aquella entente de col·legues, hagué de fer un esforç per 'comprendre' Catalunya. Com no podia no ser, no tardà a confondre-ho tot, i es despenjà propugnant una edxtemporània i estupefactiva 'catalanització' d'Espanya. Procedent de la seva Salamanca marginal, avesat a una concepció 'latifundista' del món, el contacte amb Barcelona l'inquietà. 'Es un vasto arrabal de Tarascon' digué, de seguida. Tot li semblava 'fachada'. I encara: va escriure, amb uns versos increïbles. Per a un home que s'ha de morir, ¿que podia significar tot 'alló' que li ensenyaven a Barcelona?. Res més que inanitat, crua i nua, inanitat: 'estètica', 'façana', 'tartarinades'. La burgesia, el molestava; el tràfec de la feina, del lucre, de l'empresa, del càcul, del luxe, se li feia inintel·ligible. El proletariat, anarquista, i ell tambè ho era a la seva manera, no li resultava menys estrany: els obrers aspiraven a l'acràcia per raons - de classe - que ell es resistia a acceptar. Els mateixos intel·lectuals, els escriptors indígenes, li semblaven petulants, versatils, mones de París, frivols. Maragall, Coromines i potser algú més en serien l'excepció....

La cosa ja ve de vell, no és d'ara que no ens entenen.

JOAN FUSTER
Indagacions i Propostes