Don Joan Maragall i don Pere Coromines foren molt amics de don Miguel de Unamuno. Van intercanviar cartes, van visitar-se, es llegien mutuament. Unamuno, enrolat en aquella entente de col·legues, hagué de fer un esforç per 'comprendre' Catalunya. Com no podia no ser, no tardà a confondre-ho tot, i es despenjà propugnant una edxtemporània i estupefactiva 'catalanització' d'Espanya. Procedent de la seva Salamanca marginal, avesat a una concepció 'latifundista' del món, el contacte amb Barcelona l'inquietà. 'Es un vasto arrabal de Tarascon' digué, de seguida. Tot li semblava 'fachada'. I encara: va escriure, amb uns versos increïbles. Per a un home que s'ha de morir, ¿que podia significar tot 'alló' que li ensenyaven a Barcelona?. Res més que inanitat, crua i nua, inanitat: 'estètica', 'façana', 'tartarinades'. La burgesia, el molestava; el tràfec de la feina, del lucre, de l'empresa, del càcul, del luxe, se li feia inintel·ligible. El proletariat, anarquista, i ell tambè ho era a la seva manera, no li resultava menys estrany: els obrers aspiraven a l'acràcia per raons - de classe - que ell es resistia a acceptar. Els mateixos intel·lectuals, els escriptors indígenes, li semblaven petulants, versatils, mones de París, frivols. Maragall, Coromines i potser algú més en serien l'excepció....
La cosa ja ve de vell, no és d'ara que no ens entenen.
JOAN FUSTER
Indagacions i Propostes
Tags:
ALTRES ESCRITS DESTACATS
Parles d´ Unamuno, si d'un de Salamanca de terra endins. Les teves paraules em porten a la memòria altres que va efectuar CARLES BARBA, un documentalista excepcional de Barcelona. No fa molt explicava una entrevista amb SALVADOR ESPRIU, i deixava unes notes del que li havia comentat en una entrevista: "...aquet est és un país petit i mesquí. Tan petit i tan mesquí que només dóna per a un poeta, i per això diuen que sóc el poeta nacional de Catalunya. Quan mori s'hauran d'inventar un altre (sic).
Espriu està a l'altura de Joan Maragall i don Pere Coromines. Per descomptat no tot el que afirma Unamuno i el seu permanent estat d'angoixa és plausible, però don Unamuno és molt Unamuno com per passar per alt la seva apreciació.
Salut
el text és de Fuster, però dona a entendre que Unamuno no va entendre res de Catalunya, si va ser així, no ho sé. Quan a Espriu no em mereix gaire credit res del que pugués dir. Que es pot esperar d'un senyor malcarat amb pinta d'escribent.
A mi ja no m'amoina que no m'entenguin mentre no es fiquin en la meva vida.
Jutjar a les persones (Espriu) pel seu especte és un error greu de judici igual que fer-ho dels països pel seu tamany.
De sempre li he tingut mania, no ho puc evitar, Espriu seria com Manel pero en poeta. Hi ha persones o gent que en cau malament i no saps per què, Espriu en seria un cas i Manel un altre. Coses meves.