Durant dècades, el porró ha sigut un ornament de vidre que embassava una pols d'alta graduació. Relegat a algunes caricaturesques masies especialitzades en alliolis perforadors de tràquees, els seus companys eren el càntir, l'aixada, la rajola decorada i el plat commemoratiu. Només els molt nostàlgics o els molt avantguardistes el feien servir, els uns per costum i els altres per xuleria. Torna el bicorne amb empenta, reivindicat per Can Boneta, Dos Pebrots o el Porrón Molón. Com a inesperat ús, el de decantador agro­pecuari. Ben aviat veurem els sommeliers servir un vi de 200 euros en un porró i, extasiats, l'alçarem per delectar-nos amb el rajolí.
Això és el que escriu a elperiódico en Joan Puig Pascual, quan parla de l'ús del porró: Només els molt nostàlgics o els molt avantguardistes el feien servir, els uns per costum i els altres per xuleria, diu Puig. Doncs miri, a casa servidor encara beu en porró, ho ha fet tota la vida des que es va casar al 1970, supose que per costum, o heredat del pare o de l'avi, i tot i no ser un expert comptador de titius em defenso prou bé en l'ús d'aquest noble cantir de disseny bicorne que segueix presidint la taula a casa cada àpat, llevat de l'esmorzar que va amb coca-cola, i el berenar, un altre clàssic que s'hauria de recuperar i jo no he deixat mai, pa amb xocolata, per suposat Lindt.