A l'Espanya del PP és possible que els teus propi diners sufraguin una campanya de difamació contra tu. Alejandro de Pedro Llorca, avui empresonat per la seva presumpta participació en la trama Púnica, era sens dubte un eficient professional en les tasques que li encomanava el client. "El client", segons sabem ja, era la Conselleria d'Educació de la Comunitat de Madrid, regentada per Lucía Figar, sota la presidència d'Esperanza Aguirre. Es tractava de desprestigiar la Marea Verda en defensa de l'Educació Pública -formada per professors i altres treballadors- i al llavors ministre d'Educació Ángel Gabilondo. I de millorar la imatge del seu equip. Estem parlant de 2011.

 Llegir els detalls de la investigació judicial que publica eldiario.es no pot ser més revelador del "modus operandi" d'aquesta rastrera concepció de la política. Llançada la campanya d'Internet, és essencial involucrar periodistes que serveixin d'amplificadors. La trama dirigida per De Pedro diu, per escrit, com: "enviant-los missatges quan ens preguntin, interactuant amb ells, convencent-los que hi ha una marea de gent que està cansada d'aquests professors i sindicats que no es creuen les seves mentides. Per al client és importantíssim que es noti la nostra tasca aquí, juntament amb l'habitual d'esmentar a la consellera Figar per [sic] millorar la seva imatge, cosa que no hem de deixar de fer ".

 No és fàcil trobar arguments de descrèdit d'Ángel Gabilondo, un catedràtic de Filosofia entrat en política; encara que quan s'hi posen, ho aconsegueixen. Per aquest motiu es varen dedicar a assenyalar presumptes contradiccions en la seva actuació, sense malmetre molt més. Tot amb diners públics, convé insistir.

 Menys coneguts, als membres de la Marea Verda els va caure a sobre tota mena d'acusacions inventades des que eren uns ganduls a què es lucraven amb la venda de samarretes. Un exèrcit de tuiters i mitjans fantasma de la Púnica, com detalla el text de Raúl Rejón, repetien sense parar l'argumentari dictat pel PP d'Aguirre. El sistema habitual.

 A la Trama Púnica, dirigida presumptament per l'ex vicepresident de la Comunitat de Madrid, Francisco Granados, i el seu soci David Marjaliza, se li atribueix una suma en "mossegades" de 250 milions d'euros en contractacions públiques. Els diners destinats a les tasques de difamació i propaganda com el que avui tractem no està completament avaluat. A la mateixa Aguirre li van fer també un treballet per endreçar la seva imatge i en aquest cas es coneix, gràcies al sumari, la quantia concreta: 10.000 euros. Generosa retribució per moure uns tuits o m'agrada i desagrada a Facebook.

 No és un cas únic, es coneixen i es coneixeran més amb els mateixos objectius i la societat ha d'aprendre a prevenir-se amb urgència. Hi ha gent que cobra per aquestes campanyes d'insídies i exaltació a les Xarxes Socials dissenyades per a oci i comunicació, en les que la immensa majoria vam participar -sense dubte- gratis. I en efecte periodistes o figures rellevants amb perfils potents en seguidors les amplifiquen sabent-ho o no. Probablement, la majoria sense percebre la intencionalitat, encara que també sense fer grans comprovacions. Quan s'apunta algun amb cert halo progressista, la tasca acaba sent molt més eficaç. Augmenta l'impacte i la credibilitat.

 La manipulació a Twitter en particular, al servei de fins polítics és un fet. Un treball de la periodista Myriam Redondo va documentar el funcionament i conseqüències dels "Bots, trolls i propaganda encoberta en la Comunicació Internacional". La pràctica compta ja fins amb trolls professionals -remunerats- penedits. "El més esgarrifós és quan parles amb els teus amics i estan repetint les mateixes coses que vas veure en el teu argumentari, i t'adones que tot això està tenint un efecte", explicava una troll russa a The Guardian. El problema és seriós, la modalitat castissa d'Espanya és pagar-la amb diners públics. Però resulta igualment deplorable el seu ús amb diners privats buscant fins polítics.

 Molts personatges públics i privats han conegut els rigors d'aquestes autèntiques plagues de vespes enfurismades que en nombrosos casos són activades des d'un despatx per encàrrec d'un "client". Un cop feta la sembra només cal estendre-la, tasca a la qual s'apunten des del hater d'ofici a qui guarda un greuge o antipatia pendent. La impunitat serà total.

 Després de la tasca de camp, la maniobra arriba després a la premsa i els seus "Crema Twitter". I a les tertúlies de televisió o ràdio. Qui no reconeix a la troll penedida russa en els lemes i memes que s'usen a Espanya? Hi haurà gent que s'anirà a la tomba amb el mort que li van penjar, al qual no tenia ni el gust de conèixer. Per contra, es dóna el cas de persones que sempre surten impol·lutes com Esperanza Aguirre a la memorable vinyeta de Fontdevila. Una part d'aquesta tasca de neteja ens va costar als residents a Madrid 10.000 euros, segons atribueix la investigació. A l'alcaldessa que va vendre habitatges socials a un fons voltor en el qual treballava el seu fill, Ana Botella, ¿s'en coneixen majors crítiques que al seu Relaxing cup of coffee? Comparin amb Carmena o Ada Colau.


El treball a Internet és una part molt vistosa d'aquesta guerra capaç d'utilitzar els pitjors subterfugis per tal de conservar el poder. Donat el mètode, cal pensar que amb la intenció prioritària d'usar-lo en benefici propi com estem veient amb els múltiples casos de corrupció. Hi ha altres més subtils o silenciats, els dossiers arreglats, les escoltes, que també aspirar a entrar en el procés de difusió. Que ho fan tot i ser falsos gràcies als que els divulguen. Per no parlar de les subvencions encobertes com a publicitat institucional de què gaudeixen els bons nois entre els mitjans. També influeixen en el "modelatge" de la imatge de polítics. És absolutament notori.

 Espanya ha reduït la despesa en educació per alumne en totes les etapes i aquesta inversió essencial ha quedat per sota de la mitjana de l'OCDE i de la UE. En els últims anys se li han restat gairebé 9.000 milions d'euros. Un còctel letal: eradicar la consciència crítica, abatre els enemics amb trampes i els seus diners i quedar com la crema en el retrat. I pagar per això. Amb diners públics. No és, per tant, cap anècdota. És un parany. Majúscul. Dels que alteren els resultats reals i la convivència democràtica.








Rosa María Artal 
zona crítica 
eldiario.es