EL PAÍS MÉS CORRUPTE D'EUROPA 29.10.16

Regne d'Espanya: El país més corrupte d'Europa - per:Gregorio Morán.

Sorprendre no sorprèn, però crida l'atenció que siguem el país més corrupte d'Europa occidental. No estic en condicions de parlar de l'Europa oriental postcomunista, perquè no la conec llevat dels casos delirants d'Albània, Macedònia i Kosovo. Però el més cridaner és que ningú es faci la pregunta en veu alta, i que els nostres talents mediàtics no s'hagin detingut a pensar a què es deu: si a la nostra tradició, si estarà inclòs en l'ADN dels espanyols, a la dieta, al pes de la família com a única institució respectable, és a dir; al nostre inveterat menyspreu per l'Estat, primer pou de corrupció nacional.

Aquí es ve a baix qualsevol tipus de patriotisme vilatà. La semblança entre un delinqüent econòmic català i un altre madrileny, o asturià, o gallec, és absoluta. Faig una excepció per al cas valencià, perquè cal reconèixer que aquí s'han assolit cotes d'imaginació i desimboltura que sorprenen fins i tot als que crèiem no sorprendre'ns ja de res. Ni tan sols l'enyorat Rafa Chirbes, veterà novel·lista especialitzat en la descripció d'aquestes tasques, se li hagués ocorregut cosa tan simple i alhora tan sofisticada com el lliurament de dos bitllets negres de 500 euros perquè cada militant del PP ho transformes en dos bitllets blancs de 500. Res d'improvisació, amb sistema. De viure encara, es quedaria d'un esglai; no hi ha imaginació literària capaç d'arribar tan lluny.

No s'enganyin. Superem als italians i no per un assumpte de finezza, com els agrada dir als cursis, sinó perquè la nostra corrupció abasta al conjunt social, des dels jutges als polítics, des de la banca convertida en una organització d'estafadors -això van ser les preferents - fins a la policia -s'imaginen a un cap del cos d'inspectors gravant una conversa amb el seu superior màxim? Doncs ho hem viscut-.

Un exemple per clarividents. És sabut que els jutges italians i la societat van organitzar Mani Pulite (Mans Netes), que va arrasar la corrupció en la classe política i empresarial italiana, tant i de tal manera que la por de la classe dominant els va portar a Berlusconi. Però nosaltres vam anar més lluny. L'organització Mans Netes (Manos limpias) estava formada per un grapat de delinqüents, de l'extrema dreta, jo en vaig conèixer a un, un tal Bernard, allà pels primers anys de la transició, que treballava de sicari polític i econòmic de Blas Piñar, a Fuerza Nueva. Ho vaig escriure. Ningú va dir res, ningú es recordava de res, com si es tractés d'una altra persona. Conservo d'ell una bona col·lecció de fotografies en plena acció feixista. 'Les restes del franquisme s'havien convertit, davant el silenci còmplice de l'esquerra, en els justiciers! (L'esquerra, com sempre pels núvols, sempre exigint el mateix que la dreta, però amb més vehemència. Nosaltres el que volem és un referèndum! Tornem als èxits radicals de finals dels setanta, quan el major triomf de l'esquerra radical va ser el que li proporcionaran, la dreta al poder, un treball segur. Des de catedràtic amb comandament en plaça fins assessor àulic).

Estem lligats de peus i mans per la llei de defensa de l'honor. Una joia creada per decret per protegir-se aquella classe política abnegada, comprensiva i patriota. Protegir i emparar els delinqüents. En el fons, diguem-ho en veu baixa, però almenys perquè quedi escrit en algun lloc: a Espanya no hi ha extrema dreta amb pes polític, almenys de moment, enlloc de Madrid a Barcelona, ​​de València a la Corunya. I no n'hi ha per una cosa tan òbvia com que està en el poder.

Bona part de les lleis de la beneïda transició van ser redactades per protegir els delinqüents, d'aquí l'interès en el garantisme. Un garantisme jurídic elaborat pels grans bufets per crear la cortina impenetrable que fa impossible que els estafadors, els seus clients, vagin a la presó. Sóc llec en assumptes judicials, però que el tema de les targetes de Bankia ocupi el lloc que hauria de servir per revisar la gestió del banc i portar a la presó els que van buidar el banc, que van ser diversos, m'omple d'inquietud. I això és vàlid per a la banca en general, una organització professional que no dubto tindrà a algun empleat encara amb maniguets i certa dignitat professional, però que han acabat sent autèntics nius d'estafadors. Impunes.

Llegeixo miraculosament en un diari -una notícia crítica en un diari és cada vegada més un miracle laic; ara el normal és treballar amb la llengua, i no em refereixo a l'idioma, sinó a la llengua pròpiament dita que et permet ser graciós xarlista per a mestresses de casa o tertulians- el naixement de l'ocupa. No l'okupa, de procedència basc-abertzale, jove que pren una casa buida des de fa anys. El nou ocupa és un senyoret 'atorrante', que dirien a Amèrica, perquè va amb c. Ni tan sols assalta casa, senzillament li canvia el pany i s'instal·la dins. Després vostè ha de negociar com el treu. No compti amb la policia, perquè almenys els Mossos consideren que forçar la porta manipulada constituiria un aplanament de l'estatge del delinqüent. El geni de l'invent és un tal Bruno, sense cognom, la premsa no farà tal desaire a un delinqüent, uruguaià. Sol escollir cases amb piscina, amos absents i esperar que li paguin, per tornar a repetir la gesta. Una societat que permet això i la policia i els jutges es mostren graciosos i benevolents serveix per imaginar què faran amb un dirigent de banca, un mafiós de la droga o un blanquejador internacional.

La transició va dissenyar una legislació per a delinqüents; va ser un dels seus èxits més silenciats. Et donaven el caramel de l'urna i al temps et concedien el dret a militar en un partit que feia olor de peix podrit. N'hi ha prou com a exemple la recent defunció de Joaquín Rivero, el pota negra del totxo, de la ramaderia de Jerez de la Frontera. Societari del Club dels Constructors Mig Morts, però folrats: Luis Portillo, Jové, Fernando Martín, Rafael Santamaría, Díaz de Mera, el Pocero o Bautista Soler. Una societat que els plumilles denominen "els senyors del totxo". Un respecte!

M'ha emocionat llegir la necrològica d'aquest "senyor del totxo" que li ha dedicat el diari més influent. Se li recorda quan va entrar en la llista Forbes entre les mil persones més riques del món. Llegiu-lo, no té desperdici i el signa un tal Noceda, que necessita d'aquest delinqüent del totxo que pertanyia "a una família prócer de Jerez (era cosí de Teresa Rivero, dona de José María Ruiz-Mateos)". Ja ho saben, "pròcer" consisteix en estafar com Ruiz-Mateos venent accions per ampolles de vi ranci. Ni els ramblers de la meva infantesa haguessin gosat perpetrar tals desvergonyiments.

I segueix el plomí, en una altra frase sobre aquest "senyor del totxo": "La bombolla va esclatar sense que Rivero ni la major part dels seus col·legues haguessin fet els deures". O el que és el mateix, haver deixat anar amarres i passar-li el mort als ajuntaments i als ciutadans. Ara, a això se li diu "fer els deures". La Fiscalia Anticorrupció el va acusar d'informació privilegiada. S'ho va passar per les seves parts endurides de tant muntar a cavall per les deveses. El que sí que m'agradaria saber és què passava amb la condemna de quatre anys de presó que li va imposar el Tribunal Correccional de París, amb multa de 375.000 euros i una indemnització de 208 milions per malversació i blanqueig.

Ai, aquests senyors de Jerez! Des que van guanyar la guerra no han deixat de pensar que la vida és breu i l'estafa un incident. Un altre pròcer. Tu vota, xaval, la resta déixans-ho a nosaltres! Portem tota la vida ocupant-nos d'això. Aquest va ser el major èxit de la transició: que ens entenguéssim. Però cada un al seu lloc.

La transició va dissenyar una legislació per a delinqüents; va ser un dels seus èxits més silenciats.

Gregorio Morán