La desconcertant victòria del 'brexit' i de Donald Trump ara, entre altres moments populistes d'aquest 2016, ha portat a encunyar el terme 'postveritat'(*) ('post-truth') al Diccionari Oxford per descriure la fase disparatada en la que ha entrat la política a Occident. El discurs emocional i els prejudicis identitaris s'imposen als fets objectius en els estats d'ànim de l'opinió pública. La mentida, la tergiversació i fins a la grolleria campen al seu aire, obtenint el premi dels electors.
Aquí estem instal·lats en la postveritat des de fa anys. El populisme va aterrar a Espanya a través de la transició, i soretot a partir del Govern Aznar, també dels moviments independentistes a casa nostra, tot aixó molt abans que Podem, o C's. De fet el populisme ve de vell i aquest concepte de postveritat aquí fa ja temps que el podiem haver inventat, però se n'han cuidat els anglesos de fer-ho, i de fet, no deixa de ser un eufemisme per definir una situació descontrolada per part dels analistes polítics incapaços de separar el gra de la palla.

(*) Segons el prestigiós Diccionari Oxford, la paraula anglesa post-truth (‘postveritat’) és la paraula de l’any. I la defineix així: “Relatiu a o denotant circumstàncies en les quals fets objectius no són tan influents en la formació de l’opinió pública com l’apel·lació a l’emoció i a la creença personal”. Dit d’una altra manera, aquest mot designa un fenòmen segons el qual una cosa que aparenta ser veritat acaba essent més important que la veritat mateix. Segons que expliquen els responsables del Diccionari Oxford, l’ús d’aquesta paraula ha augmentat enguany d’un 2000% respecte del 2015.