Probablement heu vist que els vostres nadons no li feien cas a la seva pròpia imatge en el mirall, fins a determinada edat. Senzillament, no sabien que eren ells. L'estadi del mirall designa una fase del desenvolupament psicològic del nen compresa aproximadament entre els sis i els divuit mesos d'edat i que indica una superació en aquesta fase de no reconeixement.
L'estadi del mirall és un concepte de la teoria del psicoanalista francès Jacques Lacan que fa referència a aquella etapa en la qual el nen es troba per primera vegada amb capacitat per percebre, per percebre la seva imatge corporal completa al mirall. En aquesta fase, d'acord amb la teoria lacaniana, es desenvoluparia el jo com a instància psíquica:

 Tot i que el fenomen va ser estudiat amb anterioritat, és Lacan qui, cap a 1935-1936 apunta a les implicacions de l'estadi del mirall per a la formació del jo. Aquesta etapa del desenvolupament és descrita en el seu assaig "L'estadi del mirall com a formador de la funció del jo".

 El nen es reconeix al mirall

 Els nens abans d'arribar a aquesta etapa solen reaccionar amb por o curiositat davant el mirall, o simplement l'ignoren. Però quan un nen es reconeix per primera vegada al mirall, celebra l'aparició de la seva imatge amb un gest d'alegria, de goig o d'èxtasi. Aquesta fascinació és interpretada per Lacan com la identificació del nen amb la seva imatge, la que troba allà per primera vegada reflectida de manera completa. En comptes de veure només parts del seu cos, observa per primera vegada la totalitat. El que el nen ha vist abans són les seves mans, les seves cames, la panxa... Però fins reconèixer-se al mirall, el nen no ha vist mai la seva cara, per exemple, ni el seu cos complet.

 El descobriment que fa a l'estadi del mirall és que aquests fragments del cos que no apareixien estructurats o relacionats entre si, no constituïen una unitat, ara, amb l'experiència del mirall, ja formen part d'un tot, el seu "jo". Aquell que el nen mira i reconeix, aquell que l'imita tan bé, i que tard o d'hora descobrirà que és ell mateix, o la seva imatge, per parlar pròpiament, aquest no descoordina, no té cos fragmentat: d'aquí deriva el content del nen .

 Però Lacan observa que el gran goig que el nen experimenta a reconèixer-se en el mirall és efímer. Es reconeix i es desconeix gairebé al mateix temps, perquè allò que reconeix no és ell, sinó que justament és només una imatge d'ell. Una imatge separada, que no li pertany. Per això l'estadi del mirall implica una experiència de divisió o escissió del subjecte. Aquesta és una raó perquè Lacan més endavant distingeixi entre dues formes del jo: "je" i "moi", tot i que no s'aclareixen fins a una fase més tardana de la seva obra. En essència, segons el que s'ha llegit, es tractaria d'aquesta imatge que tenim de nosaltres mateixos, la qual considerem veritable, i l'aparent imatge que de nosaltres tenen els altres, que es podria acostar més o menys a la realitat que nosaltres percebem. ¿I quina és la veritable? Ja entraríem a filosofar ...

 Un estudi sobre l'estadi del mirall ens explica així aquesta dualitat que es produeix després del descobriment de si mateix en el mirall: 

 Aquesta primera identificació és en si profundament alienant: per començar, el nen es reconeix en el que sens dubte no és ell mateix sinó un altre; en segon lloc, aquest altre, fins i tot si fos ell mateix, està afectat per la simetria especular, condició que després es reproduirà en els somnis; en tercer lloc, aquell que es reconeix com jo no està afectat de les seves limitacions, ell no té els problemes que jo tinc per moure'm.

 Què fa falta perquè es produeixi l'estadi del mirall?

 Al marge de complicacions filosòfic-psicològiques, dos processos, com a mínim, han de convergir perquè es produeixi l'estadi del mirall:

  • La suficient maduració de les àrees del cervell especialitzades en la percepció i processament de la informació visual. Tot i que es pensava que l'estadi era exclusiu dels humans, últimament s'ha vist que aquest fet es produeix també en altres espècies animals. Segons aquesta teoria, en ocórrer l'estadi del mirall l'infant deixaria d'angoixar-se tant davant l'absència de la mare, passant a poder alegrar percebent'se reflectit, i, sobretot, dotat d'unitat corporal, d'un cos propi (al qual s'identificarà amb "el seu" jo).
El pare (o la parella, o un tercer) té la seva importància també en aquesta etapa segons Lacan: és la funció paterna la que permetrà mantenir la noció d'unitat corporal del subjecte i després el desenvolupament psíquic que esdevé a partir d'aquesta primera percepció d'unitat.

 I si no hi ha mirall al qual mirar-se?

 Haureu observat que entre les condicions perquè es doni l'etapa del mirall no he posat, precisament, que hi hagi un mirall. Podem imaginar que en llocs on no s'empren miralls o fa segles, els nens, d'alguna manera, també arribaven a aquest estadi del seu desenvolupament, al seu "autoreconeixement". Les persones invidents, també ho fan.

 La identificació que descrivim pot també produir-se amb un altre, per exemple amb la mare; per altra banda, aquesta teoria psicoanalítica, que serveix de suport per a comprendre l'estructura del jo i de la identificació amb els semblants, no un fet històric pel qual tot ésser humà hagi de passar.

 En definitiva, l'estadi del mirall, aquesta primera identificació del nadó davant el mirall és clau per a la formació del jo, és literalment originària i fundadora de la sèrie d'identificacions que li seguiran després i aniran constituint el jo de l'ésser humà, amb la companyia dels seus semblants.