L'actriu, model i cantant Bimba Bosé ha mort aquest dilluns als 41 anys a l'hospital Ramón i Cajal després d'una llarga lluita contra el càncer. Bosé combatia des de fa més de dos anys contra un càncer de mama que havia arribat a l'estat més avançat de la malaltia. A més, el càncer havia fet metàstasi en ossos, fetge i cervell. L'artista va confirmar, al maig de 2014, amb una fotografia al seu perfil de Facebook, que patia càncer, en la qual apareixia amb un mocador que cobria el seu cap, senyal del tractament a què s'havia sotmès.
La neboda de Miguel Bosé i filla de Lucía Dominguín s'havia mudat a Sotogrande, a Cadis, per viure en un entorn més natural i tranquil amb la seva parella i les seves filles, Dora i June, de 12 i 5 anys i fruit de la seva relació amb el seu soci i exmarit Diego Postigo. No obstant això, el repòs no ha estat suficient per aconseguir una recuperació i la cantant ha hagut d'ingressar moltes vegades per l'hospital en els últims mesos.
Deia en una entrevista, que fins a l'ùtim moment ella seria una dona en construcció, i va tenir una força enorme, d'aquelles actituds que costen d'entendre, quan tens un càncer que es complica amb metàstasi, saps que no hi ha res a fer, i malgrat tot, ella i altres com ella, lluiten fins al final, fins a l'extenuació, en una lluita que saben inùtil, però lluiten. Ha de ser molt dur saber quina és la teva data de caducitat, saber que la teva vida s'acaba i no hi ha res a fer. Hi estem preparats si aquest procés és el biològic natural, car la degradació física va acompanyada de la psíquica que ho fa més suportable, però als 41 anys, la vida, com aquell qui diu acabava de començar.
Avui m'he assabentat de la mort en un accident de moto de de Rikar Gil, el Gaspar de la Riera, primera noticia, atès no en sabia res d'ell, i tot hi que les morts sobtades abans d'hora, foten, la de Bimba Bosé, no us sabria dir per que m'ha afectat més, molt més. Que injust, que cruel és el fet de viure.
.png "English"){kind=small}
8 Comentaris
Fa poc vaig escoltar una persona malalta de càncer que manifestava el seu rebuig a aquesta terminologia que es fa servir en referència a la malaltia, 'va lluitar', 's'ha de lluitar', 'malgrat la seva lluita', etcètera, a mi també em sembla totalment desafortunada, no es lluita, es fa el que es pot, el que vols i et deixen
ResponEliminaNo saps mai com reaccionaràs fins que t'hi trobes, però, perque lluitar si no hi ha res a fer?. La meva neboda Raquel, va lluitar dels 18 als 22 per no res, va ser inútil.
EliminaNo la conocía, FRANCESC, pero me sabe mal, muy mal. Como bien dices era una dona en construcció.
ResponEliminaera ella qui ho deia, és una gran frase....
EliminaEn una ocasió va dir que va arribar a Madrid i es va trobar a si mateixa i que desde llavors va fer sempre el que li agradava. I m,ho crec, crec que va saber fer el que li agradava, per això L,admiro, ara que es morta i abans, quan vivia amb naturalitat i sinceritat la seva vida. M,agradava saber d,ella. Era magnètica i polifacètica, i una dona compromesa amb la vida. Quan ho he sentit m,he quedat en silenci i es un silenci que conmou, no perquè esdevingui la fredor de la mort al cervell sinó per la absència, el buit que es sent quant saps que hi ha somriures irrepetibles...em sap molt de greu, bimba.
ResponEliminaAixí és. Saps la seva malaltia ha estat molt similar a la de la meva neboda que va estar 4 anys lluitant contra la metástasi, i no s'en va sortir, nomès tenia 22 anys....
EliminaQuant et toca de prop pateixes més el dolor dels altres que ho passen. T,entenc i no tinc paraules que alleugerin cap ni un d,aquets adéus, però si que et dic que el temps, es qui realment mitiga el dolor. La meva cosina en tenia vint i cinc quan va morir, el vuit d,octubre passat va fer disset anys, i aquest dissabte es el seu cumpleanys, desde llavors les meves germanes i les meves cosines anem sempre el vint i vuit de gener al cementiri, al seu costat hi ha enterrada una nena de cinc anys i al davant un noi de disset, la nena es va ofegar, el noi va morir a l,acte en un accident de moto i la meva cosina tenia un trastorn límit de la personalitat que li havien diagnosticat uns mesos abans de que es suïcides. No va poguer acceptar aquesta malaltia, de fet va empitjorar molt quant li van dir..ella va preferir tirar la tovallola i a mi em va costar temps acceptar la seva decisió però ho vaig haver de fer, és dedicava en vida a salvar vides, no suportava veure animals abandonats, ni persones soles, vaig passar moltes hores, molts dies de la meva infantesa i adolescència amb ella, va omplir aquells anys d,humanitat, esquiva els formiguers quan vagis en bicicleta em deia...I va i es mata. L,any següent va morir el meu estimat avi, dos anys després la meva veïna del pis de dalt que era forense va contraure una malaltia estranya que cap metge va poguer aturar, després el meu cosí es va matar en una curva i el meu tiet que era l,home més hospitalari del món va morir d,un càncer de pancreas, i al poc temps al meu pare L,operaven també d,un càncer, i aquí estem, intercanviant un hola i un adéu pràcticament...fa tres anys va néixer la meva neboda i al cap d,onze dies esterravem a la meva àvia, el seu marit, el meu avi matern ha fet noranta anys aquest diumenge passat i va llegir un petit escrit que havia fet pel dia del seu aniversari, deia que conèixer a la meva àvia fa setenta anys a dalt d,un tranvia li va alegrar la vida per sempre, perquè ella ens va dur a nosaltres...va ser especial perquè li vaig regalar justament un tranvia per la seva maqueta de trens, i li vaig posar una foto molt petitona de la meva àvia en una de les finestres.. Es va emocionar, diu que encara la veu...I no m,estranya la meva àvia va ser molt bonica de jove i de gran, i era molt treballadora, portava la casa i el camp, perquè els meus avis materns vivien a la muntanya, i la veiés a la cuina fent dinar per tots i a l,hort i al jardí i sempre sempre amb un somriure, a mi m,agradava molt passar els estius amb ells, a les nits fèiem a l jardí la partideta de cartes i sopavem a la fresca i cantava quant estenia la roba i d,amagat llegia els meus diaris fins que un dia ja no vaig escriure res, parlàvem, cosiem, miràvem la Figuera i dèiem ja falta poc per collir les...son els records més reconfortants de la meva vida, aquesta senzillesa plena de virtut, em va donar tot el que tenia i tot el que sabia..no vol dir que sàpiga de tot ni molt però quant la recordo m,omplo em dona força recordar la, i serenitat i coratge, a ella no li preocupava gens ni mica L,economía ni la política ni res que no fóssim nosaltres la casa, els ocells, el seu marit,els rosers, la casa neta els llits fets la roba ben penjada i la casa endreçada, encenia el foc a l,hivern, feia castanyes i amb el meu avi s,estimaven molt, és cuidaven, s,acompanyaven clar que discutien a vegades però res que una mirada no arregles, jo em pensava que el meu avi es moriria de pena quant ella va morir però a anat passant aquets tres anys mirant moltes pelicules d,ells de nosaltres i es que ell es un home compromès amb la vida i amb els somnis i ara sap que pot seguir vivint només somiant amb ella. Te setanta anys de records i vivències que no volem perdre ni oblidar. Tot i que s,ha de caminar cap endevant i viure tot el que es pugui i et deixin. Sempre que estiguis trist mira profundament la teva vida els teus records el que t,envolta i aquesta tristor sobtada es fondrà com es fon la glaçada. A reveure.
ResponEliminaViure es anar enterrant gent estimada, i quan més vius més n'enterres. Més que un comemntari t'ha sortit un escrit molt emotiu. Gracies.
Elimina