Li ho haurè de preguntar, però diria que a  Bangla Desh, els seus habitants deuen ser d'origen fenici o català, tenen molt assumit allò tan nostrat de la botiga de cal mai tanquis i de viure per el negoci, sent en aquest sentit molt diferents del xinesos que t'atenen amb desgana mentre miren la tele o escolten música de la seva. Els  botiguers de Blanga Desh (dits tamè Paquis), almenys els que hom coneix, són atents, educats i agradables, seriosos tambè, com els catalans, pero estàn per la feina, la d'ells i la dels veïns.
Una mica mes avall de casa, enfront d'una botiga del Forn de pa l'Antic (que ni és antic ni hi ha forn de pa), hi ha una herboriseria, i al seu costat fent cantonada un bar que regenta un senyor de Bangla Desh del qual en desconec el nom, en la meva mania de no preguntar el nom ni retratar a la gent del meu entorn. Solc anar-hi a fer-hi el cigaló d'anís quan surto a caminar pels voltants de tres quarts de deu del matí, i solc compartir barra amb el noi que regenta l'herboristeria del costat, un xicot alt i gros amb melena i cua a l'estil Pablo Iglesias, endollat tota l'estona al mobil com és preceptiu a dia d'avui.
La situació és la següent: 10 menys cinc una parella s'espera a la porta de l'herboristeria i com des de la porta és veu l'interior del bar, dedueixo han vist al noi alt i gros de la cua, de la mateixa manera que el senyor del bar (el de Bangla Desh) els ha vist. 

- De seguida, avisa al noi: tienes unos clientes esperando fuera.
- Contesta del noi: que s'esperin, són les deu menys cinc i ja saben que obro a les 10.
- Diez o diez más tarde comente mentre somriu sorneguer el de Bangla Desh.

Aleshores, els que s'estàven esperant fan com si se n'anessin i el de Bangla Desh,  que se n'adona i torna a avisar al noi, que no li fa ni cas, i l'home, que surt del bar i els diu que s'esperin que ara obra de seguida, i el noi, que a desgana s'aixeca i obre la botiga. 

Potser és el noi de la cua el que va nèixer a Bangla Desh.