Així estaba la Mediterrània quan jo era menut i ja adolescent, anaves a la platja a Castelldefels i les plantes dels peus et quedàven plenes de galetes de quitrà, un quitrà que venia dels petroliers que netejaven impunement els seus diposits a alta mar. Vaig tornar a veure aquestes galetes de petroli a Tunisia a Hammamet. Ara ja no n'hi ha aquí, a Hammameth no ho sé, pero em temo que encara ni deuen haber. En aquells temps en que anavem a la platja i el flotador era un pneumàtic de camió, i començaven a veures els primers i escandalosos biquinis per la moral de l'època, no teniem aquesta mar nostra com a fossar dels somnis dels immigrants que d'Algesires a Istambul en intentat travessar-la s'han quedat pel cami d'aquest cementiri dels somnis trencats de molts d'ells que és la Mediterrània actual.
Ho diu Emma Riverola: Sí, vaig néixer al Mediterrani i, quan vingui la parca, enterreu-me sense dol, entre la platja i el cel. Però que arribi perquè la meva vida ja es va gastar, i que el meu cos es perdi on sigui la meva voluntat, no on vulguin la desídia, la crueltat i l’egoisme d’aquells que no saben de poesia ni d’amors ni de somnis. Perquè jo… Perquè Amina, Lamia, Raissa, Aylan, Samuel, Khàlid i tants, tants milers, mai haurien d’haver mort ofegats aquella nit. Ni els seus somnis adolescents. Ni els seus amors. Ni els seus fills. Els seus fills, mai. 

Share To:

Francesc Puigcarbó

comentaris:

1 comentaris:

  1. Y las de Badalona, Ocata, Masnou...Ostras..como me acuerdo de lo imposible de quitarse aquellas manchas que se te quedaban en las chancletas que ahora llaman chinas y que nosotros ya llevabamos porque no teníamos una perra gorda.

    El resto del escrito es lo que es, real. Tristemente real.
    Un abrazo

    ResponElimina

About Me