Morir-se voluntàriament no és gaire poètic, ni està ben vist avui en dia, i abans tampoc, llevat del cas d'en Ramón Cabau que un matí es va agenollar a la porta del Mercat de la Boqueria, va dipositar un ramet de violetes al terra i es va prendre una ampolleta de cianur, mentre demanava perdó per les molesties que pogués ocasionar. En Ramon Cabau havia estat el propietari del restaurant l'Agut d'Avignon i va decidir llevar-se la vida. El Sr. Cabau lluia uns aristocràtics i decimonònics bigotis i un canotier, i amb aquesta posada en escena es va acomiadar d'aquest món en el que no hi sabia viure. Em va impressionar profundament aquest suïcidi del Sr. Cabau, ja en vaig parlar el març o l'abril de l'any passat, com també em va impressionar el suïcidi de Goytisolo tot i que diuen els seus propers que no ho va ser, però com aquest acte tan personal sempre es disfressa de mort accidental, tinc els meus dubtes.

 El suïcidi com el sexe es tabú, no se'n parla, no existeix. Fixeu-vos que en el cas de l'exporter del Barça Robert Enke, alguns mitjans no parlaven de suïcidi sinó d'accident, que de fet ho és un accident però no en el sentit que li volen donar pèr no reconèixer que una persona ha decidit treure's la vida per pròpia voluntat. Renfe o FGC en pateixen molts d'aquests accidents.
Semblaria que l’índex més elevat dels suïcidis hauria de ser a la tardor o a l'Hivern, però en canvi, l'esser humà que és ja una contradicció en si mateix, és precisament a la Primavera, quan tot brota de vell nou, quan la natura esclata en mil colors de la nova saba de la vida i els animals de tota mena i espècie s'aparellen, va l'esser humà i és quan més decideix llevar-se la vida. Cioràn que havia parlat i teoritzat molt sobre el suïcidi, va morir de mort natural al llit als 84 anys, i en general els qui parlen de suïcidi no solen dur l'acte final a termini, malgrat hi ha metges que diuen que si, que els qui en parlen acaben duent l'acte a terme, amb excepcions com seria el cas del poeta Leopoldo Maria Panero, exemple de l'artista turmentat, immers en drogues i alcohol, ingressat en un Psiquiàtric, tot un clàssic que en teoría hauria d'haver traspassat molts abans d'un 5 de març del 2014 en que va deixar d'estar entre nosaltres, als 66 anys.

 En molts altres casos no s'arriba a consumar el suïcidi, potser perquè malgrat tots els malgrats, aixó de viure és millor que el no res que els espera als qui en un moment d’ofuscació o reflexió opten per la solució definitiva. Un no res, i una covardia vers els qui resten aquí en aquesta vall de llàgrimes com diu el tòpic. Sembla que actualment se'n parla una mica més obertament del suïcidi, però molt entre cometes, amb l'aprensió que ens fa parlar d'aquests temes que hauriem d'afrontar amb més naturalitat. Però tot i així, sempre hi ha una esperança de sobreviure una temporada més abans de prendre aquesta decisió sense camí de retorn ni possibilitat d’esmena. Estic segur que els suicides en el darrer instant se'n penedeixen, només que ja no hi són a temps. No se si la Seguretat Social, l'INE o algun altre estament porta algun control del nombre de suïcidis que es produeixen al cap de l'any, suposo que si però son dades que no es deuen donar a conèixer, només he escoltat alguna vegada parlar que és la primera causa de la mort entre els joves a Catalunya, però sense donar xifres concretes, potser per no crear l'efecte mimètic que podría donar lloc a més suïcidis si se'n parlés massa dels que es produeixen.

 Seria bo que els Governs als qui tan els hi agrada legislar sobre la vida pública i privada dels ciutadans, com a l'Obra de teatre d'Alejandro Casona “Prohibido suicidarse en Primavera”, prohibissin a la gent suïcidar-se almenys en aquesta època de l’any. No serviria per a res, però li donaria un toc poètic al drama de llevar-se la vida, sovint sense necessitat real de fer-ho. Amb aixó de la vida, passa com amb la democracia, que no sent un sistema perfecte és el menys imperfecte de tots, i que de fet, si som honestos, sovint succeeix que un problema que ens havia arribat a angoixar i preocupar molt, sol arreglar-se tot sol, i que llevar-se la vida si que no el soluciona. En el fons, tot i que és un dret que tenim ja que en no consultar-nos per dur-nos aqui ja el tenim adquirit a decidir quan i com anar-nos-en, diria que seria aconsellable no exercir-lo, no soluciona els problemes i és un acte de valenta cobardia.

 Sobre el suicidi cal llegir el que en deia Cioran:

 Lo hermoso del suicidio es que es una decisión. Es muy halagador en el fondo poder suprimirse. El propio suicidio es un acto extraordinario. Así como llevamos, según Rilke, la muerte en nosotros, llevamos también el suicidio. El del suicidio es un pensamiento que ayuda a vivir.Ësta es mi teoría...Qué quería decir? que la vida es soportable tán sólo con la idea de que podemos abandonarla cuando queramos. Depende de nuestra voluntad.
Ese pensamiento,en lugar de ser desvitalizador, deprimente, es un pensamiento exaltante. En el fondo nos vemos arrojados a ese universo sin saber porqué. no hay razón alguna para que estemos aquí. Pero la idea de que podemos triunfar sobre la vida, de que la tenemos en nuestras manos, de que podemos abandonar el espectáculo cuando queramos, es una idea exaltante..."
"...mientras puedas reír, aunque tengas mil razones para desesperarte, debes continuar. Reír es la única excusa de la vida. ¡la gran excusa de la vida!"