Si l'eutanàsia fos legal a Espanya, la decisió de José Antonio Arrabal de marxar abans que la seva esclerosi lateral amiotròfica (ELA) l'immobilitzés del tot, no hagués estat clandestina ni precipitada ni executada en solitud perquè la seva família no es veiés compromesa. Hi ha molta gent atrapada en un cos malalt sense solució que veu com la resta li impedeix anar-se'n amb dignitat, amb la mort més dolça possible i amb totes les de la llei. I és que en un Estat laic les conviccions d'alguns no haurien imposar-se sense més. Amb el que el diàleg i el debat al Congrés és necessari. L'eutanàsia mai s'aplicarà als que no la vulguin, però deixem que la resta guanyi llibertat i tingui el poder de decisió sobre una cosa que de fet és seva, la pròpia vida.
XAMPANY PER COMPASSIÓ
De fet, en l'eutanàsia, com en el suïcidi, l'Estat o l'Església, poc han de dir, o res, és una decisió personal, que està per sobre de les dues entelèquies, i al nostre país, amb un Estat laic l'eutanàsia hauria d'estar ja regulada i aprobada, però els nostres parlamentaris no s'atreveixen a agafar el toro per les banyes, l'ombra dels de Rouco és allargada. Que menys que poder morir amb dignitat, quan hom ho decideix i en companyia dels seus, en països com Bèlgica és possible, morir amb dignitat després d'una copa de cava.

L'altre dia van debatre la qüestió a TV-3 i una convidada es preguntaba per què limitar la nostra llibertat a decidir sobre la nostra mort només en cas de malaltia? Per què deixem que sigui ella la que marqui el debat i no n'hi hagi prou amb la nostra decisió sense que la malaltia o l'estat d¡ànim ens condicioni? El debat es present, ara cal fer-lo, i el Govern tambè.