Pensem en l'exemple clàssic de la protesta popular (vagues, manifestació de masses, boicots) amb les seves reivindicacions específiques ("No més impostos!", "Acabem amb l'explotació dels recursos naturals!", "¡Justícia per als detinguts!"...): la situació es polititza quan la reivindicació puntual comença a funcionar com una condensació metafòrica d'una oposició global contra Ells, els que manen, de manera que la protesta passa de referir-se a determinada reivindicació a reflectir la dimensió universal que aquesta específica reivindicació conté (d'aquí que els manifestants es solguin sentir enganyats quan els governants, contra els quals anava dirigida la protesta, accepten resoldre la reivindicació puntual, és com si, al donar-los la menor, els estiguessin arrabassant la major, el veritable objectiu de la lluita). El que la post-política tracta d'impedir és, precisament, aquesta universalització metafòrica de les reivindicacions particulars. La post-política mobilitza tot l'aparell d'experts, treballadors socials, etc, per assegurar que la puntual reivindicació (la queixa) d'un determinat grup es quedi en això: en una reivindicació puntual. No sorprèn llavors que aquest tancament sufocant acabi generant explosions de violència "irracionals": són l'única via que queda per expressar aquesta,

SLAVOJ ŽIŽEK