18 de maig 2017

HI HA ALGÚ INCORRUPTE AL Pp?


Potser va sent hora que la premsa espanyola es deixi de diletancies i es dediquin tots a una causa difícil però no impossible: trobar algú incorrrupte en el Partit Popular. Hi ha d'haver algú, encara que no m'estranya que tingui cert pudor a mostrar-se al públic, ja que el més segur és que els mitjans el convertissin en una mena de fenomen de fira, tot el dia de Sálvame a Salvados, de les pàgines de política a les de societat i ciència, del candeler al canelobre i tal.

Hi ha sociòlegs i politòlegs que expliquen aquesta tirada espanyola pel corrupte al nostre franquisme immanent. Ens acostumem tant i durant tants anys a la impunitat dels oligarques feixistes que la corrupció ens sembla un fenòmen natural, com la floració a la primavera. El més cultivats recorren a la literatura per explicar-ho: som el país de la picaresca, de Lazarillo al Buscón, i la nostra història és només una escenificació inesgotable del nostre amor etern per aquelles lletres.

De tant en tant, per trencar la monotonia, a Espanya agradem també d'inventar-nos merles blanques. Va ser el cas de Cristina Cifuentes, venuda en els aparadors mediàtics qual el ros flagell del mal universal, impol·luta, motera i una mica choni, com un personatge femení de Sin City. El problema és que aquests dissenys de rara avis ens surten amb la data de caducitat més urgent que la dels replicants de Blade Runner. Els espanyols sabem ser tan cruels com qualsevol altre creador. 
Tan imaginatiu és el nostre enginy que fins i tot hem ideat un personatge incorrupte a la mesura de la nostra esperpèntica tradició literària: el que fica la pota sense ficar la mà, com si ser imbècil fos l'únic blasó possible de la decència. Molts polítics en els últims temps han recorregut a aquest argument per justificar certs excessos. La gran victòria del diable és convèncer-nos a tots que no existeix o que és idiota, Keyser Söze.

Cifuentes, fins ara, havia aconseguit no mullar-se els cabells nedant entre aquestes dues aigües. Ni tan sols se li tenia en compte el seu passat com a consellera del Canal d'Isabel II a l'època en què Ignacio González convertia l'aigua en vi. Ara, després de l'informe de la UCO, ja només li queda fer-se la tonta, o la rossa, que sembla que li mola més. El jutge Velasco sembla que està per la labor d'enarborar aquesta doctrina i no l'ha imputat. La sentència de la infanta tonta ha assegut jurisprudència, per si no us havíeu assabentat.

Tot això ho raona Aníbal Malvar al diari público, i molt em temo que l'únic membre del PP incorrupte, seria el braç 'idem' de Santa Teresa. Sembla que la gran esperança blanca, el penúltim bastió popular, Cristina Cifuentes ha caigut o està a punt de caure.



SHARE THIS

3 comentaris:

  1. És trist que quan et dediques a la política, si defenses l'honestedat t'acabin dient idiota. Així funciona i no sembla que vulgui canviar. Els honestos són els que canvien, o es corrompen o abandonen amb un "jo no sóc d'eixe món", amb l'esperança que noves generacions d'honestos apareguin per cremar-se a la pira de la decepció. Què hi farem, va amb la bèstia no?

    ResponElimina
  2. Si ets honest no pots dedicar-te a la política, és que ja et deixen, i no parlo nomès d'honestedad amb els diners, sinó tambè amb la ideológia....

    ResponElimina
  3. Estoy con tu respuesta FRANCESC, un honesto no puede dedicarse a la política.

    ResponElimina