"Quan es posi de moda el parlar clar", ironitzava amb molta serietat A. Machado en el seu Juan de Mairena, "veurem! Com diuen a Aragó. Veurem el que passa quan el distingit, el correcte, el veritablement habitual sigui fer-se comprendre per tot el món, sense dir massa tonteries. Potser veurem llavors que són molt pocs al món els que poden parlar, i menys encara els que aconsegueixen fer-se entendre."
Una manera habitual de falsejar la realitat és presentar-la de forma incomprensible. Qui és massa covard per mentir obertament o li manca d'habilitat per fer-ho, s'expressa sense claredat, de forma confusa. Sovint se surt amb la seva perquè moltes persones creuen que plantejar preguntes equival a trencar amb les bones maneres, que és una falta d'educació, vaja!. La por a fer preguntes és el resultat de la domesticació de tota una societat no nomès dels mitjans.
Però no són només les persones les que s'expressen amb poca claredat per ocultar-nos les veritats, també s'expressen en termes poc clars les institucions a l'hora de parlar de determinats assumptes. Si la confusió es repeteix amb bastant freqüència, la majoria s'acostuma a ella com si fos transparent, com si fos veritat. Com menys clar s'escrigui o es parli tant més temps romandrà oculta la falsedat de l'enunciat. Això és la posveritat, o la institucionalització de la mentida. I aquí en tenim uns quants casos políticament extrems.