EL COTXE DE LA MEVA VIDA 10.5.17

Preguntava Jordi Basté als seus oients aquest matí a ran de la celebració de la fira Automobile a Bcn, quin havia estat el cotxe de la seva vida. A mi, malgrat haver fet més de dos milions de quilómetres, els cotxes no m'han agradat gaire, ni els cotxes ni conduir, però al principì si, clar, i el meu primer cotxe, el cotxe de la meva vida va ser un 850 especial.

"L'any 1970 em vaig comprar el meu primer cotxe, un SEAT 850 especial B-761.544, que per cert em va costar 112.000 pessetes. La propaganda de la marca en aquella época als diaris deia així: "Cárguelo hasta los topes (eren temps de baca) póngalo a más de 140 km por hora y sabrá porqué le llamamos especial." I era cert que aconseguia arribar a 140 qm per hora, si hi havia una recta llarga i l'anaves embalant, i engegaves la calefacció encara que fos a l'estiu per que nom s'escalfes l'aigua del radiador.

Ho recordava fa temps, en referir-me als n ous bandolers de les carreteres i autopistes:

"Ai senyor! eren altres temps quan als camins, carreteres i autopistes encara no hi havien retornat els bandolers que a l'edat mitjana assaltaven als desprevinguts vianants pels camins.

El nou bandoler és ara l'Estat, funció que ha delegat en els responsables de trànsit, que obsessionats en el seu afany recaptatori acaben d'aprovar unes normes de trànsit per acabar d’esquilar-nos el suc i el bruc de la nostra empobrida hisenda. Ni per un moment us passi pel cap que el que pretenen és evitar morts, llevat que aquest teòric interès sigui perquè els morts no poden pagar multes. Aixó podria ser, però no! l’interès és esquilar tant com puguin als soferts automobilistes. Que un dia passes de 80 qm per hora on normalment vas a 30 (a pagar); que vas a 121 qm per hora a l'autopista (100 eurons de vellón de multa); que tardes més de mitja hora de l'Hospital General de Catalunya a Barberà (fota’t); que les carreteres estan mal asfaltades, mal peraltades i pitjor senyalitzades (t'aguantes, no és el seu problema); que vas a vuitanta per hora a les quatre de la matinada d'un divendres camí de l'Aeroport i et sents com un idiota? calla, és pel teu bé. Que portes dos milions de quilòmetres a l'esquena, lo qual vol dir que en fas molts cada any i per tant tens tots els números per anar perdent punts i pagar multes (que hi farem, mala sort).

Aquests bandolers del segle XXI són pitjors que els de l'edat mitjana, almenys aquells no enganyaven, et robaven i punt, aquests a sobre volen encobrir els seus atracaments a mosso armat amb la demagògia barroera que ho fan tot per el teu bé, i quan l'administració diu que fa alguna cosa per el teu bé, ja pots començar a tremolar, posa't la mà a la cartera i pensa quan et costarà."

INSTITUCIONALITZACIÓ DE LA MENTIDA 10.5.17

"Quan es posi de moda el parlar clar", ironitzava amb molta serietat A. Machado en el seu Juan de Mairena, "veurem! Com diuen a Aragó. Veurem el que passa quan el distingit, el correcte, el veritablement habitual sigui fer-se comprendre per tot el món, sense dir massa tonteries. Potser veurem llavors que són molt pocs al món els que poden parlar, i menys encara els que aconsegueixen fer-se entendre."

Una manera habitual de falsejar la realitat és presentar-la de forma incomprensible. Qui és massa covard per mentir obertament o li manca d'habilitat per fer-ho, s'expressa sense claredat, de forma confusa. Sovint se surt amb la seva perquè moltes persones creuen que plantejar preguntes equival a trencar amb les bones maneres, que és una falta d'educació, vaja!. La por a fer preguntes és el resultat de la domesticació de tota una societat no nomès dels mitjans.

Però no són només les persones les que s'expressen amb poca claredat per ocultar-nos les veritats, també s'expressen en termes poc clars les institucions a l'hora de parlar de determinats assumptes. Si la confusió es repeteix amb bastant freqüència, la majoria s'acostuma a ella com si fos transparent, com si fos veritat. Com menys clar s'escrigui o es parli tant més temps romandrà oculta la falsedat de l'enunciat. Això és la posveritat, o la institucionalització de la mentida. I aquí en tenim uns quants casos políticament extrems.

ELS MISSALS DE DOS EN DOS 9.5.17

Suposo que deu ser pel temps o per que tot ja està dit, i estic dins un bucle, un cul de sac on tot es va repetint, que arriba un moment en que no saps de que parlar o que escriure; cert és que no hi ha cap obligació de publicar cada dia, pero és que si s'haguéssin de publicar nomès articles interessants n'hi hauria molt pocs, tot és un deja vu, encara que a vegades encara hi ha lloc per la sorpresa, qui es podia imaginar que una Mare superiora compraría missals a Andorra. Aixó si que és una mare!, superiora. Ai com és la gent a l'hora de criticar, si la senyora Ferrusola es missaire i compra missals quin mal hi ha. El que pasa es que no debía anar a costura a aprendre de lletra com l'altre Mare, la de Déu.

L'ESCOLA 8.5.17

El 1934, el poeta i dramaturg alemany Bertolt Brecht va compondre el següent poema, titulat: Preguntes d'un obrer lector":

Tebes, la de les Set Portes, qui la va construir?

En els llibres figuren els noms dels reis.

¿Varen arrossegar els reis els grans blocs de pedra?

I Babilònia, destruïda tantes vegades, qui la va tornar a construir altres tantes?

En què cases de la daurada Lima vivien els obrers que la van construir?

La nit en què va ser acabada la Muralla Xina, ¿on van ser els paletes?

Roma la Gran és plena d'arcs de triomf. Qui els va erigir?

¿Sobre qui van triomfar els Cèsars?

Bizanci, tan cantada, tenia només palaus per als seus habitants?

A la fabulosa Atlàntida, la nit en què la mar se l'empassava,

els habitants clamaven demanant ajuda als seus esclaus.

El jove Alexandre va conquerir l'Índia. ¿Ell sol?

César va vèncer als gals. No duia amb ell ni tan sols un cuiner?

Felip II va plorar en enfonsar la seva flota. No va plorar ningú més?

Frederic II va vèncer en la Guerra dels Set Anys. Qui la va vèncer, a més?

Una victòria a cada pàgina. Qui cuinava els banquets de la victòria?

Un gran home cada deu anys. Qui pagava les despeses?

Una pregunta per a cada història.

És probable que els autors dels llibres d'història que es llegeixen en les escoles no sabessin el que escrivien. S'han limitat a copiar fidelment el que durant molts anys van aprendre com alumnes. I en copiar no se'ls va ocórrer fer cap pregunta. A l'escola no van aprendre com fer preguntes. És molt més fàcil afirmar que el Sr. Tal Tal va construir això i allò de dir: El Sr. Tal Tal s'ha apropiat dels diners dels seus conciutadans (o súbdits) assignant a les seves empreses, o a les dels seus familiars i amics, els fons públics actuals i futurs (en virtut dels deutes bancaris contrets) per que construeixin una o altra monument, jardí o carretera. Per arribar a aquesta afirmació no només cal pronunciar més paraules, també hi ha de fer més investigacions i disposar d'altres informacions. el coneixement és sempre actiu i exigeix ​​esforç. 

El sentit de les històries que ens han explicat d'aquesta manera en l'escola rau en el seu efecte. L'efecte és que els escolars i estudiants s'habituen a tenir per veritable el que no pot ser-ho. I en la mesura que l'escola els habitua a considerar que la injustícia és justícia, s'acostumen a sacrificar-se per una minoria, estant disposats fins i tot a lliurar la seva salut i la seva vida per aquesta minoria. Això és el que s'anomena violència simbòlica. Però de la violència parlarem més endavant.

Els hàbits són difícils d'eradicar, un cop adquirits. els treballadors i empleats de les empreses de multimilionaris famosos llegeixen enlluernats com aquests dilapiden en els casinos o els regalen a seus amants els diners que ells han produït. Contemplen els reportatges gràfics i llegeixen la xifres del dispendi sense indignar-se. els empresaris  de les revistes del cor s'enriqueixen al seu torn mostrant a tot color el que aquests empresaris "playboys" fan amb el producte del seu treball, amb quina habilitat i elegància es mouen a l'hora de malgastar la seva feina. A jutjar per aquest tipus de publicacions, l'estiu de la Costa del Sol no comença fins que la cohort d'aquests paràsits nacionals i internacionals inicia les seves festes de reclam i ostentació a Marbella i Puerto Banús. La premsa i els mitjans audiovisuals locals s'encarreguen de donar-los publicitat gratuïta. Cal estimular la fascinació pel fausto i el relaxament dels milionaris i populars de la faràndula. Les seves festes i extravagàncies de tot tipus serveixen de reclam per atreure turistes i enlluernar els que no s'ho poden permetre.

Vicente Romano

la mentalidad sumisa

NO M'IMPORTA SI MOREN 8.5.17

Dins d'una guerra, de l'horror d'una guerra hi ha altres guerres més atroces encara... 

"Hi ha una espurna d'orgull a la mirada d'Abu Jaafar quan explica com es guanya la vida. Jaafar treballava com a guàrdia de seguretat en un bar, però tot va canviar quan va conèixer una banda que traficava òrgans. El seu "ocupació" ara és trobar a gent desesperada. Tan desesperada que està disposada a vendre una part del seu cos. I mai li falten "clients", a causa del flux constant de refugiats sirians a Líban, víctimes de sis anys de guerra". llegir l'artícle sencer.

EL DIA QUE PUJOL VA DIR 'NO' 7.5.17

El dia que Pujol va dir 'no' al concert econòmic. El Govern central va oferir a la Generalitat un sistema fiscal similar al basc el 1980. 

El conseller d'Economia i Hisenda del primer Govern basc, Pedro Luis Uriarte, explica que ell mateix va estar present en aquella reunió de tres persones en la qual, fa 37 anys, el llavors ministre d'Hisenda va oferir a Catalunya un concert econòmic similar al basc i la Generalitat va dir ‘no’. En el seu llibre digital d'11 toms 'El Concierto Económico Vasco: una visión personal' (novembre del 2015), Uriarte inclou un capítol sota el títol 'El ofrecimiento de un concierto económico a Catalunya, en 1980', on relata “per primera vegada” el que va passar llavors.

“L'oferiment del qual vaig ser testimoni privilegiat es va produir en una reunió tripartida en què vam estar presents el llavors ministre d'Hisenda, Jaime García Añoveros, el llavors conseller d'Economia i Finances, Ramon Trias Fargas, i jo mateix”. La reunió es va produir entre juny i setembre del 1980, abans de l'aprovació de la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA).

En aquella reunió, “Añoveros va fer un oferiment explícit a Trias Fargas perquè Catalunya pogués tenir un règim de finançament diferenciat, similar al del concert del País Basc, que llavors es trobava en plena negociació”.

LES TRES RAONS DE DON RAMON

L'exconseller basc recorda que van ser tres els arguments en què es va recolzar ‘Don Ramon’ per no acceptar el model d'Hisenda pròpia que dècades després reclamaria la Generalitat. Al conseller li va semblar inconvenient que el Govern de Jordi Pujol, que s'acabava d'estrenar, debutés amb l'empipadora tasca de recaptar impostos. Tampoc va voler assumir el risc de menors ingressos que comportava gestionar la recaptació. Però sobretot, “Trias Fargas estava convençut que per a Catalunya era millor tenir un sistema de finançament que, fins i tot depenent de l'Estat, permetés treure més recursos negociant amb ell”.

Pedro Luis Uriarte (a la dreta), al costat de Joan Majó, durant unes jornades econòmiques el 2013.

Uriarte creu endevinar un quart argument: “Els polítics catalans consideraven el concert econòmic com una antigalla, opinió per cert compartida -i això sí que em consta- per altres polítics, fonamentalment de partits d'esquerra”.

LA 'POSVERITAT' DE PUJOL

Al cap dels anys, l'expresident Pujol va relatar en una carta enviada al seu amic i antic conseller basc d'Educació Pedro Miguel Etxenique, el 3 d'agost del 2006, que no era certa “l'afirmació que els catalans no tenim concert econòmic perquè no el vam voler”. En la missiva, reproduïda per Uriarte amb el consentiment del seu autor, Pujol explica que “el que realment va succeir” és que quan es va redactar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya el 1979, l'antiga CiU va proposar introduir el concert a Catalunya amb el suport d'ERC, però la iniciativa no va prosperar pel rebuig conjunt de PSC, PSUC i UCD.

“Es pot dir, per tant, que Catalunya no va demanar el concert. Però sí que ho va fer el nacionalisme català”, va relatar Pujol. Això podia haver passat durant la negociació de l'Estatut el 1979, quan encara no governava Pujol. Però Uriarte parla del 1980 i sosté que “Catalunya no va acceptar l'oferiment que se li va fer des del Govern d'UCD de tenir un concert econòmic, per la falta de visió que llavors van tenir tant el president de la Generalitat, Jordi Pujol, com el seu conseller d'Economia, Ramon Trias Fargas”.

32 ANYS DESPRÉS

Tres dècades després, el president Artur Mas va reconèixer que si Catalunya no tenia una Hisenda pròpia havia sigut per “errors propis”. El setembre del 2012, Mas es va reunir amb el president del Govern, Mariano Rajoy, per plantejar-li la seva proposta de pacte fiscal. “El president Rajoy ha mostrat la seva oposició a la proposta d'un concert econòmic per a Catalunya per no ser compatible amb la Constitució”, es va afirmar en el comunicat que va emetre la Moncloa aquell dia. “No ha anat bé”, va admetre Mas al final d'una reunió que per a molts va significar el detonant de l'actual procés independentista català. elperiodico.cat

ANDROIDES ALS TELEDIARIS 7.5.17

Explica Monegal a el Periódico que en la nova temporada de Cuando ya no esté (#O, Movistar+), Iñaki Gabilondo ha viatjat fins a Kyoto per conèixer el professor Hiroshi Ishiguro, màxima autoritat mundial en androides i robots. La trobada ha sigut(1) interessantíssima. També molt inquietant. Van parlar d'aquell futur, gairebé immediat, en què els androides ja estaran treballant per a nosaltres -o potser contra nosaltres- i formaran part de les nostres vides. «Ens reemplaçaran en les nostres activitats. Ara ja tenim robots que conviuen amb nosaltres perquè són més eficients. Un telèfon mòbil alberga més números de telèfon que tots els que nosaltres podem memoritzar, per exemple. Això avui ja ho sabem. Però de seguida vindran els androides. ¡Són l'evolució natural de l'espècie humana!». ¡Ahh! Malgrat que el professor Ishiguro era parc en gestualitat, i d'un petri hieratisme facial, vam notar brillantor als seus ulls. Hi havia il·lusió, i alegria, en aquell dibuix de l'immediat futur que ens està preparant. Gabilondo, en canvi, semblava preocupat. I parafrasejant Stephen Hawking va murmurar: «La intel·ligència artificial serà el final de la raça humana». I va afegir, citant aquella sentència del filòsof Nick Bostrom, inventor del concepte de risc existencial: «El robot androide serà l'últim invent humà. A partir de llavors només inventaran ells». O sigui, posem-nos a tremolar.

En un moment donat, Gabilondo va voler conèixer l'última creació d'Ishiguro, l'androide Erika. ¡Ah! És una criatura singular. La seva cara de silicona ha sigut dotada de dolçor en la mirada. El va rebre murmurant-li: «¡Hola Iñaki!». Hi havia fins i tot tendresa en el seu timbre, imperceptiblement artificial. Em sembla que Iñaki va quedar molt descol·locat. El que és terrible d'aquesta trobada és que en cap moment va semblar surrealista. Ni impostada. Ni teatral. Erika parlava i ens transmetia una sensació preocupant: semblava humana.

Una cadena de televisió japonesa ha encarregat la fabricació de dos o tres androides com Erika per presentar programes. Home, per a espais informatius com els telenotícies o els telediaris, és un avanç. No és que ara no tinguem excel·lents exemplars de lloritos que reciten de memòria els missatges i consignes que els manen impulsar. Aquí l'avantatge és que a l'androide no se li ha de donar ni tan sols el salari de la por. I al final del programa, se'l desconnecta i es guarda en un armari. De fet la diferència entre Erika i qualsevol presentador o presentadora de TN és que no hi ha diferència, nomès que en el cas de l'androide les consignes li seràn directament programades i ens causarà menys vergonya aliena quan l'escoltem, i quan s'hagi de disculpar o sigui fer un Urdaci, o farà d'una manera molt més elegant, que no pas aquell dropo lletrejant les sigles C.C.O.O. per no dir comisiones obreras, que no té per cert, res a veure amb les comisiones del tres por siento, que són una altra mena de comisions.

 

(1) Sigut que s'empra sovint, és correcte? no es millor escriure: ha estat, que no ha sigut?

DES DEL SAFAREIG (CONTE) 6.5.17

Des del safareig del meu pis veig passar la vida. Sóc un observador amagat darrera els rectangles de formigó que em separen de l'exterior. És com una presó invertida, un segon pis que permet la visió global del meu entorn. Gaudeixo d'una situació privilegiada que em permet tenir-ho tot controlat, escoltar les converses de la gent, observar-los i agafar paraules soltes al vent, com si fos una espècie de voyeur de la vida que passa sota meu. Dues dones fa més de mitja hora que estan xerrant. Una li està explicant a l'altra les desgracies de la seva filla: "És que el meu gendre és un barrut i un poca-solta. I mira que la vaig avisar la nena, ves en compte que no m'agrada gens aquest noi, que jo tinc experiència i se el que em dic, però ja saps com és el jovent d'avui en dia, es pensen que ho saben tot i no saben res, ni et fan cap cas, i mira ara el que li passa.
- I que ho diguis Maria - asevera l'altra amb to de complicitat.
Finalment i després d'acomiadar-se set o vuit vegades, les dues dones se’n van cadascuna cap a casa seva. Mentre, passa l'Antonio que ve de comprar el diari i com sempre xerrant amb ell mateix. Em pregunto si li agradaria saber que l'he fet sortir en un conte que he escrit, o ans al contrari si és sentiría ofès, i em pregunto a mi mateix fins a quin punt un te dret a explicar la vida dels altres sense el seu consentiment. L’Antonio és el que ara en diuen un “border line”, però a mi m’agrada molt xerrar amb ell, parlem sobre tot de futbol, puig és un fanàtic del Sabadell. Ara, quan t’atures a xerrar amb ell, agafa-t’ho amb calma, doncs comença i mai acaba, però és molt bon jan i no em costa res donar-li conversa.
A tot aixó, els de la fruiteria de l'altra banda del carrer estàn pintant l'interior, han tret les taules i prestatgeries al carrer i qui més qui menys quan passa per davant i dona una ullada. El drapaire de la pipa puja empenyent el seu carretó curull de deixalles, mentre la pipa treu fum com si d'una màquina de tren amb un sol vagó es tractés. Un somier, un escalfador i una munió de ferralla variada és el seu botí. Tot aprofitable, aixó si que és reciclar.
El veí del primer, ha tret al gos a fer les seves necessitats. En mirar cap amunt em veu i saluda, li retorno la salutació, mentre obro una cervesa. Continuo contemplant el meu entorn, és la vida que va i bé en les seves petites cuites quotidianes.
Dono una glopada a la cervesa quan sona el telèfon, és l'Anna P. diu que no ve a dinar, que menjarà qualsevol cosa al costat de la perruqueria. Li ho dic a Nuri que em comenta que precisament avui hi havia un dinar dels que a ella li agraden. No et preocupis que no passarà gana - li contesto. Mentre va passant el temps i els petits esdeveniments, em sento con una espècie de petit Déu controlador de l'espai inferior, tot i que de fet, fer de déu és fàcil, es tracte tan sols de mirar i no fer res, no comprometre's en res. És un tipus de feina que no comporta cap responsabilitat.
Mentrestant, el dissabte avança lentament i la vida ho fa també parsimoniosa seguint la seva cadència. Aixeco els ulls per comprovar si surt el sol d'una punyetera vegada mentre demano a crits la dimissió d'en Mauri. Sol i calor, havia dit la nit abans i portem tot el sant dia ennuvolat i més aviat fresqueja. En abaixar la vista observo a la senyora del gos vell que està fent el mateix que jo, però des d'un cinquè pis i davant mateix de casa meva. Em molesta, encara té més controlada la situació que jo, que ja no sóc l’únic del barri que vigila. Sempre hi ha algú que està per sobre teu, que controla tot el que tu controles i a més a més a tu mateix. I és que tots plegats som actors permanents, secundaris o protagonistes - depèn del moment que ens pertoqui - d'aquest espectacle estrany, fascinant i tediós alhora que és la vida.

EL VOT TENÍA UN PREU 6.5.17

El que val el sí del diputat de Nova Canàries als Pressupostos: 450 milions d'euros. El vot de Pedro Quevedo és determinant perquè tiri endavant la llei de comptes públics. Entre les seves propostes, destaca l'augment en cent milions d'euros de les partides destinades a l'atenció a la dependència i altres 20 milions addicionals per al combat de la violència de gènere. 

El diputat de Nova Canàries al Congrés, Pere Quevedo, el vot és imprescindible per a l'aprovació dels pressupostos generals de l'Estat per a 2017, ha registrat un total de 49 esmenes parcials al projecte del Govern que sumen més de 450 milions d'euros, uns 330 dels quals tenen com a destinació les illes

Entre les seves propostes, recollides per Europa Press, destaquen l'augment en cent milions d'euros de les partides destinades a l'atenció a la dependència i altres 20 milions addicionals per al combat de la violència de gènere. En l'àmbit canari, Quevedo reclama 42 milions per a la polítiques d'ocupació, dins el Pla Integral d'Ocupació de la seva comunitat, i altres 30 milions addicionals per a infraestructures educatives a l'arxipèlag.

No se si us sona, és la puta i la ramoneta, alló del peix al cove  de CDC,   el mercadeig miserable, indigne, alló de que puig que el Pisuerga pasa per Valladolid, Quevedo si apunta, si els del País Basc suquen per donar suport als pressupostos, ell no serà menys, estem parlant de garantir 15 anys de pau fiscal com diuen els cinics del PNB. Les putes tenen més dignitat i decencia que uns i l'altre.

EUFEMISMES 6.5.17

En plena época en que els eufemismes estàn cínicament a l'alça, no es diuen les coses pel seu nom: el jefe de personal és el responsable de recursos humans, el transportista és el cap de logística, de la mentida s'en diu posveritat, i així podria posar una tirallonga d'eufemismes. N'hi ha tambè pels pobres però en aNglès que cola més: Maria és una 'treinteenager' que comparteix la seva 'minijob' fent 'jobsharing' i guanyant un bon 'sou emocional'. Quan arriba el cap de setmana a Maria li agrada practicar el 'nesting' en la seva Cuqui-mini-casa de 10 metres quadrats i preparar un bon sopar 'frigana' a la calor de la seva braser de cisco de carbó, convidar a algun amic, lluir algun bonic vestit de 'wardrobing' i conversar alegrement sobre el que ha millorat la seva vida des que no es queixa. Si no heu entés ni papa del que acabeu de llegir és que no t'informes mitjançant alguns grans mitjans i encara no t'has assabentat que ser pobre és super cool.

Però no us cal passar ànsia per aquestes coses. Això que acabo d'escriure, efectivament, s'assembla moltíssim al que ha escrit ja un altre senyor. No m'estranyaria gens que la semblança fos quasi literal. Però, ho repeteixo, no per això heu de veure-hi compromesa la vostra originalitat. Aquella semblança és, sempre, pura coincidència. I noteu-ho bé: dues persones només poden coincidir en algun lloc - o en alguna idea - quan vénen d'indrets distints. l'òriginalitat radica, al capdavall, en la procedència. De tota manera, també el plagiari fa el seu paper. Naturalment, si té encert en triar allò que plagia, com servidor en aquest cas a Joan Fuster.

J´AIME PARIS AU MOIS DE MAI 5.5.17

Charles Aznavour té 93 anys, i a dia d'avui encara segueix en actiu. Fa tres anys va grabar amb la cantant Isabelle Geffroy ZAZ aquesta delicia 'J'aime Paris au mois de mai' prova de com la chanson continúa després de tants anys reiventant-se mentre es manté fidel als seus principis.

Aznavour sempre ha reivindicat les seves arrels armènies i ha denunciat repetidament el genocidi que va patir Armènia per part de Turquia l'any 1915 durant la Primera Guerra mundial. Amb entrevistes, pel·lícules com l'anteriorment citada Ararat i cançons com Ils sont tombes, que compongué en el seixantè aniversari del genocidi, Aznavour ha reivindicat la història i cultura d'Armènia. El seu compromís amb el poble armeni l'ha dut a ser nomenat per la UNESCO ambaixador permanent per aquest país. El 1989, quan Armènia patí el gran terratrèmol d'Everan, Aznavour creà la fundació Aznavour pour l'Arménie, amb l'objectiu de recollir ajuda humanitària per al poble armeni.
Henry Salvador va actuar tambè fins als noranta cinc anys, i Aznavour segueix el mateix camí, el quer és normal a França i impensable aquí on la gent jubila molt aviat als seus artistes.

,,