Iñigo Errejón, Iñaki Gabilondo, George Lakoff, Owen Jones (a la foto), Christian Salmon  Iñigo Errejón o Iñaki Gabilondo. reflexionen al documental 'Classe valenta' sobre l'ús interessat que de les paraules es fa en el camp de la comunicació política.

N'hi ha que, com si d'un verí es tractés, parlen d'inocular. D'altres, en canvi, es decanten per l'acadèmic "construir relat". Les paraules i les seves possibles combinatòries són, segons es miri, aquesta mena de blandi blub al qual molts s'encomanen per manipular el discurs al seu gust. Què és si no aquest festival de jocs florals en què incorre la classe política de forma quotidiana, de què parlem quan parlem de "brots verds", "mobilitat exterior", "desacceleració econòmica" o "procediments d'execució hipotecària". I el que és més important; què hi ha en joc.

I el que hi ha en joc és poc menys que la realitat, o almenys la nostra forma de percebre-la. Substituir l'immigrant com a enemic pels de dalt forma part d'aquesta batalla. Els excessos de la casta versus la incapacitat per a la gestió dels antisistema, seria un altre exemple d'aquesta pugna pel relat.

La disputa dels marcs cognitius en el debat polític contemporani troba en el llenguatge la seva munició ideal. El documental Classe valent aprofundeix en el potencial del llenguatge per caracteritzar la realitat i en l'ús interessat que de les paraules es fa en el camp de la comunicació política. Per això compta amb cameos forans de luxe, com ara George Lakoff, Owen Jones o Christian Salmon, així com reconeguts polítics i periodistes patris com Iñigo Errejón o Iñaki Gabilondo.
Dirigit per Víctor Alonso Berbel i produït per Compacte, cal dir que el projecte en el seu origen no passava de ser el treball final de grau de tres estudiants de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra -Víctor Alonso, Borja Barrera i Jan Matheu.
Un treball concebut a manera d'experiment que consisteix a intentar introduir en l'escenari polític el concepte "classe valenta". Concepte el significant es mostra ambivalent depenent de quina assessor de comunicació ho disseccioni. Sorprèn, per exemple, l'entusiasme compartit tant de Marc Rius -director de campanyes electorals d'ICV-, com de Javier Zarzalejos -secretari general de FAES-, tots dos òbviament per motius dispars.


 "Jo sóc un manipulador"

 En aquesta enfilall de "comunicòlegs" al·ludits al documental, ens topem amb una troballa, a saber; la vis còmica Miguel Ángel Rodríguez, el que va ser portaveu d'Aznar, quan afirma sense immutar-se que els polítics no poden mentir més d'una vegada perquè a la següent ja ningú els creurà. 
Una altra de les vetes de la cinta la trobem quan Luis Arroyo, assessor en el seu dia de José Luis Rodríguez Zapatero, confessa ufanós: "Jo sóc un manipulador". "El llenguatge manipula, és un artefacte. Bén utilitzat serveix per a molt i mal utilitzat, també ", incideix Zarzalejos. 
Però més enllà del potencial tergiversador que el llenguatge pot tenir en determinats contextos, el documental aborda la seva capacitat d'alterar el sentit comú de la gent. 
En aquesta línia, Errejón aprofundeix en la necessitat d'abandonar el llenguatge tradicional de les esquerres, una aposta que situa el subjecte polític en una mena de cruïlla, un escenari en el qual hi ha la possibilitat d'arribar a una àmplia comunitat de gent però mancada de una forta identitat política compartida. Per la seva banda, l'escriptor i periodista britànic Owen Jones compara al documental l'eficàcia de la narratologia emocional que fa servir la dreta amb la fredor intel·lectual de l'esquerra. Per a això, recorre a la teoria política i reflexiona al voltant de l'anomenada finestra d'Overton, un concepte que explica un determinat enquadrament de la realitat que fixa els límits del que la gent entén en cada moment com a raonable. publico.es