Hi ha a la nostra ciutat un monument al soldat desconegut, erigit en memòria dels combatents que van caure sota el plom de la tiranía, durant la revolució de 1905. La gent de la localitat va aixecar un modest túmul, sobre el qual mig segle més tard es va construir un pedestal de marbre amb la inscripció: "Glòria eterna". Sobre el pedestal es va col·locar l'estàtua d'un jove en l'acte de trencar les cadenes. La cerimònia de 1955 va ser memorable. Molts oradors, moltes flors, moltíssimes corones.
Algun temps després, vuit alumnes del liceu local van decidir retre un homenatge al revolucionari. El mestre d'història els havia aconseguit commoure de tal manera en el transcurs d'una lliçó, que van decidir fer una col·lecta i comprar una corona de flors. Després van formar un petit seguici i es van dirigir al monument.
Tot just havien doblat la primera cantonada, quan es van trobar a un homenet enfundat en un abric blau. Aquest els va observar durant uns moments i després es va decidir a seguir-los a certa distància. Van travessar la plaça vella. La gent no reparava en ells. Un seguici, com bé se sap, és una cosa habitual. A la plaça vella no hi viu ningú, hi ha pocs edificis. Només l'església de Sant Joan, un vell casalot adaptat per a oficines i un museu.
Quan es van aturar davant del monument, l'home de l'abric blau es va acostar ràpidament i els va dir:
-¡Salud! Una petita cerimònia commemorativa, pel que veig! Magnífic! Però amb tant quefer he oblidat l'aniversari que avui se celebra...
-No es tracta de cap aniversari -va respondre un dels alumnes-. Hem vingut així, res més, sense que es tracti d'una ocasió especial.
-Què vol dir això de "així, res més"? -va preguntar el desconegut, alçant el cap i arrufant nerviosament el nas-. Què significa "així res més"?
-Conmemorem al revolucionari caigut en la lluita per l'alliberament de la classe obrera.
-Ah! Ja comprenc. ¿Pertanyen vostès a la cèl·lula del barri?
-No, venim de l'escola.
-No ho entenc. És a dir, que cap de vostès és membre de la cèl·lula?
-No.
L'home es va quedar pensatiu durant uns minuts.
-Es tracta, doncs, d'una disposició del director?
-No; estem aquí per iniciativa pròpia.
El desconegut no va dir res, i se'n va anar. Els joves estaven col·locant la corona, quan un d'ells va exclamar:
-Aquí ve de nou.
I en efecte, va tornar a aparèixer l'home de l'abric blau, es va aturar a uns metres i va preguntar:
-Potser es tracta del mes per a un "Millor Coneixement dels Revolucionaris
Desconeguts "?
-No! -van contestar a cor-. És una iniciativa personal.
L'home va tornar a marxar. Col·locada la corona, els joves es disposaven a tornar a casa seva quan el van veure venir un cop més, ara acompanyat d'un policia.
-Els seus documents, si us plau -va dir el policia, dirigint-se als estudiants.
Li van estendre les credencials. El policia les va examinar i va dir:
-Tot en ordre. Gràcies.
-Com que tot en ordre? -va exclamar l'home de l'abric blau, i va preguntar als alumnes-: qui els va ordenar col·locar la corona?
-Ningú.
-¡Ajá! ¿Així que ho admeten? -va exclamar-. ¿Admeten que per organitzar aquesta cerimònia en honor del Revolucionari Desconegut no els ha mobilitzat ni el director del liceu, ni la Direcció de la Joventut Socialista, ni el Comitè del Barri, ni el de la ciutat, ni el provincial?
-Sí, senyor.
-¿Admiten que aquesta cerimònia no estava prevista per la Unió de Dones ni per la societat d'Amics de 1905?
-No, no ho era.
-Què no es tracta d'un aniversari, ni d'un mes dedicat a celebrar alguna cosa?
-Així és.
-Que no posseeixen una circular del partit? ¿Que tot ho han fet per la seva pròpia iniciativa?
-Per la nostra pròpia iniciativa.
L'home es va eixugar la suor del front.
-Sergent -va dir-, vostè sap qui sóc jo; li ordeno, doncs, retirar immediatament aquesta corona, i vostès, ¡circulin!
Els joves es van retirar en silenci, seguits pel policia, amb la corona a l'esquena.
Davant del monument romania només l'agent de l'abric blau... escodrinyava l'estàtua amb ulls suspicaços i mirava cautelosament al seu voltant.
Va començar a ploure. Petites gotes van caure sobre l'abric blau i sobre la capa de marbre del revolucionari. L'atmosfera es va tornar obscura i tètrica. Les gotes relliscaven lentament per la cara de l'estàtua, s'aturaven a les orelles de pedra, brillaven en les pupil·les de granit.
I allà estaven, un davant l'altre, el monument i l'home de l'abric blau.


Slavomir Mrozek