Passa a vegades, tenia un escrit preparat per avui sobre el referèndum que s'assemblava tant en el contingut al d'Évole, que millor poso el d'ell a la contra de 'el periódico' d'avui dilluns.
Vivim entre l'immobilisme desesperant del Govern i les urgències arriscades d'un sector de l'independentisme. - @jordievole.
En les últimes setmanes he rebut algunes invitacions del món independentista perquè em posicioni públicament a favor d’anar a votar l’1 d’octubre, encara que el meu vot sigui no. Ja he dit que estic a favor d’un referèndum vinculant, acordat entre els del sí i els del no, amb una campanya pedagògica, on hi hagi debats televisats, per arribar a un resultat que, sigui el que sigui, tots acceptem. Crec que aquestes condicions no es compliran l’1-O. Dubto que hi hagi campanya a favor del no. Dubto que hi hagi debats electorals on participin els líders del sí i els del no. Per tant, dubto que sigui un referèndum «com sempre».
I els independentistes diran: «¿I què? ¿He d’esperar que hi hagi un Govern a Espanya que em faci cas? ¿I quan passarà això, el 2097?». I tenen raó. Però l’alternativa al quietisme del PP és acceptar un referèndum que, des del meu punt de vista, tindrà un resultat enganyós, perquè una part representativa de la població catalana no se sent cridada a les urnes en aquestes condicions. Segur que serà una gran mobilització dels del sí. Potser fins i tot excessiva per als seus propis interessos.
El gran temor independentista és paradoxal: que l’1-O s’arribi a celebrar i que la victòria del sí sigui aclaparadora, d’un 75 a 25. Saben perfectament que aquest resultat no reflecteix la realitat catalana. Per això ara estan en plena seducció dels del no. Tot és qüestió d’interessos. ¿Creuen que si veiessin perillar la victòria del sí farien una crida amb tanta insistència a participar els del no?
Els que ens hem posicionat a favor del referèndum acordat i en contra de la independència ho tenim bastant magre (bé, potser un dels defectes del procés és que ha emmerdat a gairebé tothom). Tenir-ho magre pel nacionalisme espanyol ho teníem assumit. Però la reacció d’alguns sectors de l’independentisme davant de plantejaments que no eren els seus ha sigut molt poc intel·ligent. A vegades s’han assemblat bastant als nacionalistes espanyols. Quan s’han sentit amos del centre del camp (això ho han aconseguit i té molt mèrit), crec que alguns indepes s’han passat de frenada, i així t’ho reconeixen molts altres independentistes en petit comitè.
Ara ens trobem davant una partida que té unes normes escrites per ells, aprovades per ells, presentades per ells, aplaudides per ells, i ara ens demanen que l’1 d’octubre anem a jugar al seu joc, que mola molt, i que si no hi vas doncs que deu ser que no ets demòcrata. Home, que volen que els digui, gaire seductor no és el plantejament. Vivim entre l’immobilisme desesperant del Govern espanyol i les urgències arriscades d’un sector de l’independentisme que s’ha aplicat una màxima que és «ara o mai». I crec que la solució a aquestes posicions tan enfrontades no serà l’hipotètic referèndum de l’1-O.
Aquests ens venen a dir: nois, les coses només es canvien des del Butlletí oficial de l‘Estat. Aixi que, ja ho sabeu, voteu a qui les volgui canviar per a que presideixi el Consell de ministres.
ResponEliminaAixò diuen, ara, que sigui cert o no depèn del que cadascú vulgui creure.
el Govern del PP està en aquest tema: respectar la llei, l'imperi de la llei i la Constitució. El que succeeix és que ells no respecten la llei, ans al contrari la manipulen al seu gust segons els hi convé o interessa, i s'agafen a una Constitució que ni varen votar ni respecten.
EliminaAcabi com acabi, el resultat serà molta gent emprenyada i frustrada.
ResponEliminaEm sorpren l´infantilisme dels partidaris del "procès". Son com l´aprenent de bruixot, están invocan forças que desprès no podràn controlar.
Una abraçada.
Hi haurà molta gent emprenyada i frustrada, i això és preocupant.
EliminaAmb RODERICUS
ResponElimina"Son com l´aprenent de bruixot, están invocan forças que desprès no podràn controlar."
aprenents de bruixot, de la Senyoreta Pepis.
Eliminano comento que després em destitueixen... aquest tema s'està tornant complicat i els que fan més por són els il·luminats convençuts que 'no dubten' o això diuen...
ResponEliminail·luminats e il·luminades, Júlia, que si no s'enfaden. La paritat és molt important.
EliminaI QUI NO DUCTA?...PERO POSATS A FER VISCA L'AUTOPIA¡¡¡¡.EL NO FER RES ES TORNAR A EL 1939.
ResponEliminaOLIVA, les utopíes d'ahir, són les realitats d'avui i el desencís de demà.
EliminaDe debò OLIVA creu ud que es pot comparar 1939 al 2017?
EliminaO ho diu per dir?
Però de debò creu ud que ara com ara es pot assemblar en alguna cosa la societat d'aquella època a l'actual ?
Si les persones han perdut drets ha estat perquè els ha donat la real gana, perquè mai s'ha viscut en un estat del benestar com el d'ara, diguin el que diguin, o sinó no ha de pensar ud rés més que en els seus pares i lo malament que ho van passar.
Comparar de la manera que ho fa crec que és faltar a la raó i el sentit comú, per no dir una mica més gros.
Si els nostres avantpassats aixequessin el cap i veiessin com dilapidem el nostre temps i els recursos, es tornaven a morir de l'esbalaïment que els donava.
Tenim que ser hi més curossos a l´hora de fer hi comparançes.
Salut
El Miquel té sens dubte tota la raó i aquestes comparacions no són de rebut.
ResponEliminaPel que fa al tema jo sóc un d‘aquests que esmenta el Rodericus. Catalunya no crec que tingui futur dins d‘Espanya, aquesta opinió meva estic segur que la respectu i, fins i tot, compreneu una mica,oi?
La comprenc i la respecto, el que em pregunto és si Espanya té futur sense Catalunya. Un 19% del PIB no és pot deixar escapar així com així, sense rebre les consequencies. Quan a la Catalunya independent, els començaments serien molt durs, molt.
ResponEliminaEspanya, de moment, econòmicament tampoc ho seria, s‘hauria d‘espavilar. Però seria un pais més coherent.
ResponEliminaEn tot cas, aquesta és una qüestió tan transcendental que merexeria un pacte, però un pacte fora de l‘estatus quo. Un pacte que només es pot acabar implementant, si és que es fa, gràcies a tot el que esta passant després de l‘estatut.
Tothom ha d‘entendre que la qüestió ja no és sobre l‘autonomia, sinó sobre la sobirania. Però això ni s‘entén a Espanya ni, com veiem a qui mateix al teu blog. Dit amb tots els respectes.
Jo vull que el meu pais tingui futur, no que acabi sent una mena de Galicia.
http://www.elnacional.cat/ca/opinio/iu-forn-albano-dante-evole-sarda-gasol_173313_102.html
ResponEliminaAixò és el que ha de ser.
Estic d'acord amb Iu Forn, però crec que s'hauria de fer campanya perquè anés a votar tothom, no nomès els del SI. No és igual un 75-25 que un 56-44, un resultat alt i ajustat seria molt més convincent i legitimaria el SI.
ResponEliminaTambé estic d´acord amb aquet apartat, perque és de lógica, EL PELETERO:
ResponElimina10 de juliol, 2017
"Espanya, de moment, econòmicament tampoc ho seria, s‘hauria d‘espavilar. Però seria un pais més coherent."
Salut
Y supongamos, sólo supongamos que uno es dueño de una panadería. Y tiene 17 comerciales o representantes por toda la ciudad. Algunos más eficientes (no digo más trabajadores) que otros, pues hacen más pedidos, acaparan más clientes, suman un porcentaje mayor anual a la cuenta de resultados de la panadería...
ResponEliminaLos representantes, todos, se creen que los clientes que hacen son suyos, y no pertenecen a la empresa, de manera que si cambian de empresa, o deciden independizarse y crear su panadería propia se los pueden llevar , pues están en su cartera de clientes.
La empresa, sin embargo, creé que los clientes son propiedad de la empresa, y no de los representantes, de manera que si los representantes marchan a otra panadería han de dejar la cartera de clientes y comenzar de cero.
Cuando era RRHH en una empresa sita en Santa Maria de Barberá, y que contaba con 21 comerciales, casi 100 trabajadores, 9 oficinistas y 6 furgonetas de reparto, 8 de los comerciales y dos repartidores montaron una empresa paralela del mismo género, pues contaban con su cartera de clientes, conocían a quien proporcionaba el género , las rutas de reparto , los precios a los que vendía la empresa y los artículos de venta.
Esos 8 comerciales y 2 repartidores duraron en su nueva empresa exactamente 6 meses, pues la nuestra, lo primero que hizo fue hablar con quien les proporcionaba el género diciendo que dejaríamos de comprarles ipso facto si les servían. Lo segundo fue que yo , como RRHH busqué de inmediato 8 personas dispuestas a vender y a explicar a los clientes que es lo que había pasado. Una cosa curiosa fue ver que una gran mayoría, a pesar de que los precios que ofrecían en un poco más económicos , no cambió de proveedor, porque los clientes decían que eso había sido una putada y una jugada sucia.
Y lo tercero que hizo la empresa, la nuestra, fue cerrarles el camino a que otras empresas de la competencia los cogieran como comerciales cuando fracasaran en su intento.
¿Qué quiero decir? qué las cosas no son fáciles. Qué cuando uno quiere hacer una cosa de esta índole, lo tiene que hacer con todas las consecuencias. Que no vale el miedo a perder el patrimonio. Y que si, que se puede hacer, pero no a medias tintas, porque a medias tientas todo sale mal y no habrá estado que te ayude, ni préstamo monetario a buen precio, ni deuda que no se te cobre con usura...y después, no nos olvidemos, habrán represalias.
Al tiempo.
MÉS D'UN I PERDRÀ BOUS I ESQUELLES, és que estem parlant d'escindir-se i clar, l'altra part contractant de la primera part anirà a totes, i és lògic. Riu-te'n d'un divorci conflictiu, aquest serà el més dur i conflictiu de tots els divorcis.
EliminaEl que diu el Miquel és cert, però jo també conec cassos diferents on el que se‘n porta els clients és el comercial. Si no fos així mai es crearien noves empreses. El món n‘és ple d‘empreses que han sorgit d‘altres i les han superat. La legislació espanyola diu que si una empresa vol impedir (legalment) que un comercial visiti els clients si marxa, l‘ha d‘indemnitzar.
ResponEliminaEn tot cas aqui ens trobem en una situació de instruments de negociació com parlàvem en el post d‘ETA. Això, que ens explica el Miquel és pura extorsió. Aquest és el pla d‘Espanya que demostra la seva escassa intel·ligència i... coses pitjors.
Amen
D'acord, però normalment, els clientes són de l'Empresa, n'he vist uns quants casos al llarg de la meva vida de comercial, amb poques excepcions, una de elles en un cas concret, servidor.
ResponEliminaSí, però no sempre és així, a més, un comercial té el dret a crear una nova empresa, no?. Això ens va passar a nosaltres, amb els nous comercials venien amb ells els seus clients, eren comercials que coneixien bé una zona i els clients confiaven amb ells. I un, al marxar de casa, ens va demanar la indemnització per no visitar els clients nostres i seus. Li vam dir que d'indemnització res de res, que ja els podia anar a visitar, que estava en el seu dret. I mai vam extorsionar ni a cap client ni a cap proveïdor.
ResponEliminaEl comercial, seguint amb ell, és la part quasi més important de l'empresa, parlo, naturalment, d'empreses petites com la nostre, no de grans ni de multinacionals.
Si es petita d'acord, peró en ser més gran, no ho tinc tan clar, també depén molt del tipus de comercial. Quan vaig entrar a la farinera tenía zero clients, o sia començava del no res, després vaig heretar una cartera petita d'un que es va jubilar, i quan em vaig jubilar jo, venia més de dos milions i mig de quilos de farina, però mai s'em va ocòrrer pensar que els clients eren meus.
ResponElimina