Passa a  vegades,  tenia un escrit preparat per avui sobre el referèndum que s'assemblava tant en el contingut al d'Évole, que millor poso el d'ell a la contra de 'el periódico' d'avui dilluns.

Vivim entre l'immobilisme desesperant del Govern i les urgències arriscades d'un sector de l'independentisme.@jordievole.  

En les últimes setmanes he rebut algunes invitacions del món independentista perquè em posicioni públicament a favor d’anar a votar l’1 d’octubre, encara que el meu vot sigui no. Ja he dit que estic a favor d’un referèndum vinculant, acordat entre els del sí i els del no, amb una campanya pedagògica, on hi hagi debats televisats, per arribar a un resultat que, sigui el que sigui, tots acceptem. Crec que aquestes condicions no es compliran l’1-O. Dubto que hi hagi campanya a favor del no. Dubto que hi hagi debats electorals on participin els líders del sí i els del no. Per tant, dubto que sigui un referèndum «com sempre».

I els independentistes diran: «¿I què? ¿He d’esperar que hi hagi un Govern a Espanya que em faci cas? ¿I quan passarà això, el 2097?». I tenen raó. Però l’alternativa al quietisme del PP és acceptar un referèndum que, des del meu punt de vista, tindrà un resultat enganyós, perquè una part representativa de la població catalana no se sent cridada a les urnes en aquestes condicions. Segur que serà una gran mobilització dels del sí. Potser fins i tot excessiva per als seus propis interessos.

El gran temor independentista és paradoxal: que l’1-O s’arribi a celebrar i que la victòria del sí sigui aclaparadora, d’un 75 a 25. Saben perfectament que aquest resultat no reflecteix la realitat catalana. Per això ara estan en plena seducció dels del no. Tot és qüestió d’interessos. ¿Creuen que si veiessin perillar la victòria del sí farien una crida amb tanta insistència a participar els del no?

Els que ens hem posicionat a favor del referèndum acordat i en contra de la independència ho tenim bastant magre (bé, potser un dels defectes del procés és que ha emmerdat a gairebé tothom). Tenir-ho magre pel nacionalisme espanyol ho teníem assumit. Però la reacció d’alguns sectors de l’independentisme davant de plantejaments que no eren els seus ha sigut molt poc intel·ligent. A vegades s’han assemblat bastant als nacionalistes espanyols. Quan s’han sentit amos del centre del camp (això ho han aconseguit i té molt mèrit), crec que alguns indepes s’han passat de frenada, i així t’ho reconeixen molts altres independentistes en petit comitè.

Ara ens trobem davant una partida que té unes normes escrites per ells, aprovades per ells, presentades per ells, aplaudides per ells, i ara ens demanen que l’1 d’octubre anem a jugar al seu joc, que mola molt, i que si no hi vas doncs que deu ser que no ets demòcrata. Home, que volen que els digui, gaire seductor no és el plantejament. Vivim entre l’immobilisme desesperant del Govern espanyol i les urgències arriscades d’un sector de l’independentisme que s’ha aplicat una màxima que és «ara o mai». I crec que la solució a aquestes posicions tan enfrontades no serà l’hipotètic referèndum de l’1-O.