EL MAL ESPERIT

• No us vau poder reprimir ni quan la sang dels morts de la Rambla encara era tèbia!

Més enllà dels planys formals i les declaracions de condol, constato una certa fredor davant els atacs terroristes que s’han produït a Catalunya. Als balcons i places d’Espanya, no veig gaires gestos emotius com el de Turistmadrid, que va il·luminar la Cibeles amb la senyera. Les xarxes socials bullen de solidaritat, però no de fra­ternitat. Abunda el to educat de condolença: paraules d’impol·lut tanatori. El mateix to correctíssim, gerencial, del president Rajoy, que no ha pronunciat cap paraula viva, sinó mots convencionals, només. No parlo d’això en to de queixa o recriminació. No ho dic per fer-me el melindrós o el victimista. Ho constato. La realitat no s’equivoca mai: la malagradosa batalla política no ha passat en va.

No han passat en va aquests darrers anys d’independentisme hegemònic, en què ha abundat a Catalunya l’estúpid recurs a la demonització d’Espanya. Però tampoc els tres lustres de renys, reticència i crítica constant que la política catalana ha rebut per part de l’Espanya mediàtica i política a causa de la política lingüística o de la renovació de l’Estatut. No han passat en va els xiulets a l’himne espanyol, certament. Però tampoc els lustres d’adoctrinament mediàtic dels espanyols de bona fe. Un adoctrinament exercit pels diaris capitalins en contra de qualsevol visió de les coses que no coincidís amb el nou uniformisme espanyol. Un adoctrinament que van iniciar els intel·lectuals liberals d’esquerra (en el seu combat contra ETA) i que Aznar va articular políticament, corregint –de facto– el títol VIII de la Constitució i, per postres, afavorint que el TC avalés aquest viratge.

Per aconseguir aquest objectiu reuniformador (que, oposant-se a Felip VI, confon unitat amb uniformitat), els mèdia de la capital han treballat incansablement. Amb èxit: ja abans d’optar majoritàriament per l’independentisme, el pacífic catalanisme esdevenia un problema més insuportable per als espanyols que la violència etarra.

Aquest adoctrinament ha fet forat. Per això us demano, companys de Madrid, que no assenyaleu només els que, posseïts pel ressentiment al·lèrgic han xiulat l’himne d’Espanya, han cremat rojigualdas o fotos del Rei. No assenyaleu només els que tenen tics hispanòfobs, dels quals m’avergonyeixo sempre (i per escrit). No assenyaleu només la contribució catalana a la gran desavinença. No, sense abans mirar-vos al mirall. No assenyaleu la lamentable hispanofòbia sense abans denunciar la persistent catalanofòbia (ni que sigui perquè té arrels molt més antigues).

¿Però per què us demano una cosa que no complireu mai? No us vau poder reprimir ni quan la sang dels morts de la Rambla encara era tèbia! Vau córrer a escriure depriments editorials en els quals es barrejava l’atrocitat dels gi­hadistes amb el procés independentista! Vau instrumentalitzar la tragèdia per aconseguir rendiment polític. Heu despertat de nou el mal esperit que va torturar per partida doble les víctimes madrilenyes d’Atocha. L’heu tornat a despertar!

El mal esperit

ANTONI PUIGVERD 

lavanguardia.com