Els que demanen a la «comunitat musulmana» que surti a condemnar els atemptats no entenen que un grup de persones que tingui una mateixa religió no és necessàriament una organització a part, deslligada del context en què viu

Érem immigrants, nouvinguts, primera generació, segona generació, fills de la immigració. Érem marroquins, algerians, tunisencs, egipcis, senegalesos o ghanesos. Érem africans, magribins, nord-africans o subsaharians. Érem amazics, àrabs, berbers, rifenys, cabilencs. Érem catalans o espanyols o cap de les dues coses o ambdues coses o ciutadans del món o no ens amoïnaven gens les identitats col·lectives. Conservàvem forts lligams amb els nostres països d’origen o hi havíem trencat del tot o ni una cosa ni l’altra o encara negociàvem amb les nostres arrels o les havíem oblidat del tot o les reivindicàvem a cada pas. Érem familiars o individualistes, aferrats als que eren com nosaltres o tot el contrari, no volíem saber-ne res.
   
El que és més probable és que la majoria fóssim el que és normal en aquests casos, persones que es relacionen amb persones de tota mena, que cadascun de nosaltres tinguéssim una comunitat feta per la família immediata, els amics i els coneguts i desconeguts que et porta l’escola, la feina, els carrers compartits i que en aquesta comunitat calgués un esforç addicional per pensar qui és qui, per establir les línies divisòries que el dia a dia ja fa temps que ha esborrat.
   
Sí, érem totes aquestes coses i de sobte tots aquests matisos es van esborrar i vam esdevenir, de cop, musulmans. O pitjor encara, comunitat musulmana. Érem creients o ateus o agnòstics, vivíem la religió amb fervor o amb certa laxitud o no ens interessava gens o practicàvem els rituals heretats dels nostres pares, també diversos, però de sobte vam sortir al carrer com una sola comunitat, un grup separat de la resta com no ho havíem estat mai fins ara.
No entenen els que demanen a la «comunitat musulmana» que surti a condemnar els atemptats que això no existeix, que un grup de persones amb una mateixa religió no és necessàriament una organització deslligada del context en què viu. Que cada oratori forma una petita comunitat, de vegades agrupada per pertinences molt particulars, locals i no pas per un sentiment d’identitat religiosa, encara que aquest pugui existir.
Aquesta homogeneïtzació i el reclam de l’origen religiós és precisament el projecte polític de l’islamisme, que vol imposar la idea que la pertinència a l’'umma' islàmica està per damunt de qualsevol altra afinitat o filiació. Cosa que també sembla buscar el racista i certs sectors de la societat d’acollida interessats a fomentar el diferencialisme cultural.

Ens hem oblidat del tot de la cultura, de la literatura, de la història o de la filosofia. Els platós de televisió s’han emplenat de dones amb mocador i imams predicant. Proselitisme en 'prime time', ni més ni menys. I comunitarisme per a tots, ho haguem demanat o no.


I de sobte,
 tots musulmans 
Najat El Hachmi 
elperiodico.cat