Els que ingènuament creien que Mariano Rajoy podia rectificar i que el diàleg encara era possible no han trigat molt a comprovar la vanitat del seu somni. No han passat ni 48 hores des de la "ràtzia" de la Guàrdia Civil de dilluns perquè el fiscal general hagi ordenat l'obertura d'una causa per sedició, segurament contra els líders d'Òmnium i ANC, i perquè el ministre de l'Interior anunciï l 'enviament de més policies a Catalunya. "Per poder posar sota les seves ordres als Mossos d'Esquadra" ha dit el Govern català. Per tal de reprimir a fons la mobilització popular. I abans de l'1-O poden passar coses encara més greus. I no diguem el dia mateix de la consulta.

 No és impensable que membres del Govern, i Puigdemont mateix, estiguin per aquestes dates a la presó. Tampoc que els carrers de les principals ciutats catalanes estiguin ocupats per la Guàrdia Civil i els antiavalots per a impedir concentracions i manifestacions i la votació mateixa. Sobretot això últim. Pot passar de tot si això passa. Caldrà veure què fa la policia catalana. Una llei de 1986 podria ser invocada per a posar-la a les ordres dels cossos estatals. Es negarà el major Trapero a obeir-? Si alguna cosa d'això es produís, el conflicte ascendiria a un altre nivell: el de la confrontació entre forces policials diferents. Gairebé una guerra.
Més enllà d'hipòtesis tremendistes, que desgraciadament poden verificar-se, el que està clar és que el Govern del PP no està disposat a permetre que se celebri res que es pugui semblar a un referèndum. I, d'altra banda, també és evident que els líders independentistes no van a cedir. No hi ha dubte que saben perfectament el que els pot caure a sobre. Però mantenen la seva posició. La declaració de Puigdemont a la tarda de dijous tenia alguna cosa d'anunci de tragèdia.

 I hi ha una tercera certesa. La que després del 2 d'octubre les coses estaran pitjor que mai. Què diàleg es pot establir amb els líders d'un moviment que estan a la presó o amenaçats amb llargues condemnes? Únicament el de la seva amnistia. Molt improbable, a més. Però cap que permeti abordar els problemes reals que han empès al món independentista a emprendre la via de la ruptura. A la que avui segurament estan molts més catalans que els que l'estaven fa tan sols una setmana.

 ¿Havia previst Rajoy aquest escenari sense sortida? Segurament si. Tan ximple no pot ser. Però ha estat incapaç de dirigir les coses en un altre sentit. Per la seva debilitat i inseguretat congènites. Les d'un líder que mana gairebé per casualitat i que des de fa més d'una dècada ha dedicat el fonamental dels seus esforços a evitar que els seus el fessin fora del càrrec. El problema que plantejaven els independentistes catalans, nascut de molts altres, entre ells de les barbaritats contra el nacionalisme comeses pel PP, requeria, per fer-li front, d'un polític amb altres registres a més d'aquest. I amb més fortalesa i convicció del seu paper com a president del Govern d'Espanya. La qual hauria calgut perquè s'enfrontés al nacionalisme espanyol més bast. Perquè li digués que aquesta vegada no s'imposaria. Per molts vots que li doni. Per molta capacitat de pressió que pugui exercir.

 No s'ha atrevit a enfrontar-se als durs, a Aznar en primer lloc. I ha deixat passar el temps. Perquè no sap fer una altra cosa. I perquè tampoc sap negociar. No ho ha fet mai. Ha deixat córrer les coses fent creure, per això estaven els seus corifeus, que això anava a resoldre alguna cosa. La política és cruel: els comptes pendents sempre s'acaben pagant. I la de Catalunya no s'anava a esborrar per art d'encantament. Al final, Rajoy ha acabat actuant com un governador civil del franquisme, que es limitava a aplicar la brutal legislació del sistema i les ordres que li venien des de dalt posant cara que estava fent alguna cosa important.

 Hi ha qui assegura que la seva deriva autoritària li està produint bones rendes electorals. Que el seu partit, amb ell al capdavant, creixerà en les pròximes eleccions, que tot indica que seran l'any que ve perquè el PNB no seguirà canviant cromos amb el PP. Massa bonic per ser veritat. Perquè si la crisi catalana deriva en el que tot indica que va a derivar, en una rebel·lia sense fi i cada vegada més nodrida i dramàtica en defensa dels seus drets democràtics, Rajoy caurà, abans o després. Perquè els influents d'Europa suggeriran aquesta sortida als que poden propiciar-la. Ara per ara es contenen. Però els grans diaris del continent condemnen unànimement l'actuació el govern de Madrid i preveuen el pitjor a Catalunya. I també perquè arribarà un moment en què els poders econòmics exigiran que algú diferent pari el desastre que en aquest terreny pot provocar l'esmentada rebel·lia.

Que el PSOE, pels seus errors i la seva debilitat, estigui entrampat amb aquest home clama al cel. Més que qualsevol de les crisis internes que ha patit, i de la qual segueix patint, aquest és el pitjor moment del Partit Socialista des de la seva refundació el 1972. Perquè no té ni veu ni vot en la malifeta més seriós que la democràcia espanyola ha conegut des de l'intent de cop d'estat de 1981. Pot fer alguna cosa Pedro Sánchez per sortir d'aquest forat?

 La seva única opció és entendre d'una o altra manera amb les forces que estan en contra de Rajoy. Amb Units Podem i les marees en primer lloc. I també amb els nacionalistes, inclosos els catalans. Per formar un front en defensa de la democràcia amenaçada que ofereixi una alternativa a la inèpcia autoritària del PP. El de menys és com es formalitzi aquesta iniciativa i fins i tot tampoc importa si no es formalitza molt. El fonamental és que des d'Espanya arribi una altra veu a Catalunya. Com més aviat millor.

 Potser hi ha molta gent a les esquerres que, en principi, estigui d'acord amb la insensata duresa de Rajoy. Per atàvics antinacionalismes que segurament van a seguir. Però que en un moment com aquest, i més si les coses es posen pitjor, es poden veure durant un temps desplaçats a un segon lloc davant l'espectacle d'una dreta que actua com Franco. Tant de bo.

CARLOS ELORDI
eldiario.es