Visc en una casa no lluny de la carretera. Al costat d'aquesta carretera, a l'entrada del revolt, creix un arbre. Quan jo era petit, la carretera era encara un camí de terra. És a dir, polsosa a l'estiu, fangosa a la primavera i a la tardor, i a l'hivern coberta de neu igual que els camps. Ara és d'asfalt en totes les estacions de l'any. Quan jo era jove, pel camí passaven carros de pagesos arrossegats per bous, i només entre la sortida i la posta de sol. Els coneixia tots, perquè eren de per aquí. Eren més rars els carros de cavalls. Ara els cotxes corren per la carretera de dia i de nit. No en conec cap, apareixen de no se sap on i desapareixen cap a no se sap on. Només l'arbre ha quedat igual, verd des de la primavera fins la tardor. Creix en la meva parcel·la.
Vaig rebre un escrit de l'autoritat. "Hi ha el perill - deia l'escrit - que un cotxe pugui topar contra l'arbre, ja que l'arbre creix al revolt. Per tant, cal talar-lo". Em vaig quedar preocupat. Portaven raó. Efectivament, l'arbre és al costat de la corba, i cada vegada hi ha més cotxes que cada vegada corren més ràpid i sense prudència. En qualsevol moment pot xocar algun contra l'arbre. Així que vaig agafar una escopeta de dos canons, vaig seure sota l'arbre i, en veure acostar-se al primer, vaig disparar. Però no vaig encertar. Per això em van arrestar i em van portar a judici. 
Vaig tractar d'explicar al tribunal que havia fallat únicament perquè la meva vista ja no és bona, però que si em donessin unes ulleres segur que encertava. No va servir de res. No hi ha justícia. És veritat que un cotxe pot xocar contra l'arbre i fer-lo malbé. Però només que em donessin unes ulleres i una mica de munició, em quedaria assegut vigilant. A què tanta pressa per tallar un arbre si hi ha altres mètodes que poden protegir-lo d'un accident? I no els costaria res, a part de la munició. És que és una despesa excessiva? - Un conte de Slawomir Mrozek -