Amb una setmana de diferència, la vicepresidenta del Govern central, Soraya Sáenz de Santamaría, i el vicepresident del Govern català, Oriol Junqueras, van declarar a La Vanguardia fa quatre mesos, amb una semana de diferència, que el dia important seria el 2 d’octubre. Tanmateix, la jornada esperada va acabar ahir sense cap canvi en l’horitzó. Ningú no ha desaccelerat, ningú no s’ha assossegat. Al contrari, l’independentisme intenta donar la trepitjada definitiva a l’accelerador i l’ Estat està disposat a parar-lo com sigui. El drama és que ni els uns han canviat les pastilles de fre, ni els altres tenen prou coixíns de seguretat per evitar la topada. El 2- O se’n va anar a dormir amb imatges per no dormir, una disputa per les xifres de ferits i unes quantes declaracions polítiques que no van aportar res al debat, ni tan sols una mica de serenitat. Era previsible: el Govern central havia dit el dia abans que no hi va haver referèndum i el Govern català va declarar que la consulta havia estat un èxit, amb dos milions de “sís”.

L’esperança (?) és que Junts pel Sí estigui a favor d’una declaració unilateral d’independència en diferit (la imaginació de la política catalana és inacabable), que almenys permetria sis mesos de marge. Per a què? Diuen que per donar una última oportunitat a Mariano Rajoy per pactar un referèndum. Ingenuïtat? No, rearmament. També és veritat que en aquest temps hi podria haver alguna iniciativa. Aquest diari va llançar un guant que va recollir el Col·legi d’Advocats: crear una mesa de negociació entre juristes i personalitats inqüestionables, acceptades per les dues parts, per reconduir la situació i elaborar una proposta que en pocs mesos pogués votar-se. La UE no vol corregir Rajoy però estan disposats a ajudar a trobar una sortida. Per cert, demà el Parlament Europeu tractarà el contenciós català, una setmana abans que ho faci el Congrés. Sembla que el que va passar diumenge els angoixa més a ells que a nosaltres.

Marius Carol
lavanguardia.com