Sembla el títol d'una novel·la de Bolaño, però aquests ciclistes dels que us parlaré no són poetes real visceralistes, ni busquen a Cesárea Tinajero pel Mèxic dels 70's. 

 "El dissabte passat vaig anar al caixer automàtic del banc SBD que hi ha a la carretera de Prats, i en girar-me per agafar l'acera cap a casa vaig haver d'esquivar set o vuit bicicletes, - un pare al davant i dos al darrere i al mig mainada -. I dic esquivar en el sentit literal de l'acció atès no es varen aturar per passar entre un parell d'avis i jo, sinó que ens anaven esquivant com podien. Una mica més avall varen travessar pel pas de vianants en pla "atureu-vos que passem".
No és aquest un fet aïllat, els caps de setmana a ciutat volta molta gent amb bici, hom un d'ells. Per cert que dec ser l'únic ciclista en tot l'orb que respecta els semàfors, allí aturadet mentre els altres passen tranquil·lament i em miren com si fos un enze. La gent quan va en bicicleta passa per allí on li rota i sempre sembla que es pensi que té prioritat. A la que surts de ciutat ja és diferent, anant pels boscs o planures (que poètic) ja volta un altre tipus de personal i cadascú esbufega com pot, el problema allí són les motos de cross i en altres terrenys els quads (últimament escassos), però aquesta seria ja una altra història o histèria.
Un altre problema dels ciclistes són els suposats professionals, els de la bicicleta de carretera que tota la vida hi han anat, i malgrat aquest fet encara no han après a circular com caldria un rere l'altre. Freqüentment van en parella xerrant (ho entenc) però ni se t'ocorri dir res, respecta la distància i passa quan puguis (amb el cotxe) car de no ser així el dit polze s'aixeca ràpid i l'insult no se sent però es perceb.
La foto no té a veure amb el text, però és que és molt bonica.
En part aquesta actitud sobretot quan van una colla és una mica de protesta pels atropellaments que sovint pateixen, però en canvi sempre que em creuo el ciclista sense braç ni cama (ja n'he parlat en alguna ocasió) i els qui l'acompanyen van en perfecta fila índia. Aquest senyor que és un autèntic crac, va com un coet, de tal manera que si alguna vegada vaig en la seva línia i em sobrepassen em salten les enganxines de la meva bici, atesa la diferència de velocitat. És un cas apart com altres ni deuen haver també, però la majoria no van com haurien d'anar.
Una altra qüestió referida als ciclistes de cap de setmana és que talment com als automobilistes se'ls hauria de fer la prova de l'alcoholèmia, car en aturar-se a esmorzar, a banda del tiberi, el reguen ben regat cigaló va cigaló bé, i després avall que fa baixada, i no veieu com baixen de Sant Quirze.
Però és que tot plegat és un joc de despropòsits, car a ciutat, almenys a Sabadell a l'eix Macià i mireu que és ample la acera, doncs la gent en general i sobretot l'espècie més perillosa a ciutat (els jubilats) han d'anar a passar precisament pel carril bici, ah! i no els diguis res que també s'aixequen dits polzes o algun bastó, seguit del recordatori familiar.
En resum que açò és can garlanda i la cosa aquesta dels de la bici campi qui pugui, i jo com un beneitó aturant-me i respectant els semàfors. Ah! i ja em poden fer bufar el que vulguin....al bidó hi duc Coca-Cola. Paraula de Stone."