11.4.18

TERRORISTES EN POTÈNCIA

Espanya, s'ha convertit en el país europeu amb més ciutadans, que poden ser acusats de cometre un acte terrorista sense matar a ningú.
L'Audiència Nacional continua en el seu afany per construir un univers paral·lel en què l'Estat és feble, el moviment independentista català té possibilitats de doblegar per la força, i els seus (pocs) partidaris al carrer en aquestes setmanes són una amenaça per a la convivència.
La relliscada soferta pel jutge Llarena a Alemanya no ha descoratjat a l'Audiència Nacional, un tribunal especial acostumat d'altra banda a ser esmenat per instàncies superiors. O coses pitjors, perquè des dels anys 80, un nombre significatiu dels seus jutges han passat per la banqueta dels acusats o per expedients disciplinaris. Però aquesta no és la història que toca explicar avui.

El seu Jutjat d'Instrucció número 6 ha ordenat la detenció d'una activista dels anomenats Comitès de Defensa de la República (CDR), favorables a la independència de Catalunya. Es la investigació pels delictes de rebel·lió i terrorisme. Els CDR van dur a terme talls de carreteres i van aixecar les barreres en peatges d'autopistes per Setmana Santa. Segons el fiscal, pretenien "provocar un clima d'agitació social".
Deixem de banda el fet que la política i la societat catalanes ja han estat força agitades en l'últim any. És lògic que tinguem en compte que forces de seguretat i tribunals estan en el seu dret a perseguir conductes violentes, més enllà que es cometin en favor d'idees polítiques, i no per robar la cartera a algú. Diguem que fins aquí són dos fets prou obvis.
El que tenim davant nostre és un discurs polític que ha acabat definint com "terrorisme" manifestacions de dissidència política que en les democràcies d'Europa occidental sempre han estat acceptades com un element indispensable en un Estat de dret. Moltes d'aquestes mobilitzacions afectaven de forma inevitable a alguns drets d'altres persones i podien tenir algunes manifestacions violentes, però no només no afectaven la convivència i la llibertat, sinó que la reforçaven. Com es deia en la Guerra Freda, aquesta resposta dissident no es permetia a l'URSS o a la Xina, i si passava, es castigava amb extrema duresa.
Això va canviar a Espanya el 2015 amb l'última reforma del Codi Penal -i ja abans la la llei mordassa havia començat a castigar per via penal el que abans eren faltes administratives- en què els dos principals partits ens van intentar convèncer que l'Estat era feble i la societat estava en greu perill a causa de l'amenaça imminent del terrorisme gihadista. Militars amb uniforme i experts de think tank van aparèixer en les televisions per dir-nos que Espanya estava indefensa davant un exèrcit de llops solitaris impossibles de detectar per la policia llevat que reviséssim nostres drets constitucionals. El fet que en 2004 patíssim un atroç atemptat i que responguéssim amb dignitat i serenitat és un fet que ja no convé recordar.
Per a això, es va ampliar la definició de terrorisme fins a extrems inimaginables fins llavors en una societat que en els 70 i 80 ja havia patit aquest càstig. Aquesta nova concepció pactada pel PP i el PSOE obria la porta a perseguir conductes que res tenen a veure amb el gihadisme. L'eina era l'article 573 del Codi Penal que estableix que el delicte de terrorisme és pràcticament qualsevol delicte greu (inclosos els comesos contra "el patrimoni, els recursos naturals o el medi ambient") que tingui alguna de les finalitats ressenyades en ell.
La primera intenció era aquesta: "Subvertir l'ordre constitucional, o suprimir o desestabilitzar greument el funcionament de les institucions polítiques o de les estructures econòmiques o socials de l'Estat, o obligar als poders públics a realitzar un acte o a abstenir-se de fer-ho".
No hi ha gran mobilització de protesta que no pretengui obligar a una Administració nacional, autonòmica o local a fer alguna cosa o deixar de fer-ho. És el que va passar en els anys 80 en les manifestacions contra la reconversió industrial a Sagunt i Ferrol, amb les protestes dels miners asturians en diferents èpoques, amb el que ha passat al barri de Gamonal a Burgos o més recentment a Múrcia, i totes les concentracions per impedir desnonaments.
En moltes d'aquestes mobilitzacions va haver fets violents de més o menys gravetat, i en alguns casos hi va haver persones que van haver de respondre pels seus actes en els tribunals. Ningú els va considerar terroristes.

Durant dècades, la societat va admetre que es podia ser violent sense ser terrorista. No és que el primer fos una cosa que calgués aplaudir, però en qualsevol cas només l'extrema dreta més desquiciada i ignorant podia sostenir que aquestes protestes posaven en perill a la societat.
Aquest mateix article 573 dicta que "alterar greument la pau pública" és motiu suficient per entaular una acusació per acte terrorista, un concepte tan ampli que ens col·loca davant d'una situació de clara inseguretat jurídica. Al final, un acte terrorista a Espanya és el que l'Audiència Nacional vulgui assenyalar com a acte terrorista. Ara mateix, un tall de carretera -una estampa res insòlita en una democràcia- ha passat a ser un instrument terrorista, menys letal que un cotxe bomba, però no menys perseguible amb penes duríssimes. Es confirma el que s'ha estat denunciant en els últims anys. Quant menys terrorisme hi ha a Espanya, més necessitat hi ha en els dos grans partits de promoure investigacions antiterroristes. Hi ha jutges i fiscals encantats d'emprar aquests recursos per ficar a gent en un calabós. Van aplicar la legislació antiterrorista a un grup de còmics per fer un acudit dolent combinant els noms de dos grups terroristes. I deien que havien de respectar les decisions dels jutges. Tot això es fa en nom de l'Estat de dret. Ja gairebé no es parla de llibertat, igualtat i fraternitat (bé, és cert que ara mateix a Catalunya fraternitat, n'hi ha poca), ni de drets dels ciutadans ni de la seva capacitat per defensar-los al carrer, més enllà de votar un cop cada quatre anys (a Catalunya, sens dubte amb més freqüència i escassos resultats). Tot és l'Estat de dret, la dissidència és una paraula bruta i hi ha partits que volen restringir aquest camp d'actuació fins a límits que s'haguessin considerat insòlits en els anys 70 i 80. A Hongria, el país s'ha enfonsat en una espiral imparable cap l'autoritarisme i tot s'ha fet amb les armes que concedeix l'Estat de dret. Res s'ha aprovat allà violant la llei, perquè sempre s'ha canviat de forma escrupolosa per fer possibles els objectius del partit en el poder. S'ha triat a juristes addictes a la causa per al Tribunal Constitucional. Els mitjans de comunicació públics són un altaveu propagandístic del Govern. Els principals mitjans privats estan sotmesos o controlats per aliats del líder màxim. Aquells que gosen qüestionar la ideologia xenòfoba i racista del partit de Viktor Orbán són titllats d'enemics de la pàtria al servei de foscos interessos estrangers. Es prepara una nova llei, que serà aprovada amb tots els requisits que exigeix ​​l'Estat de dret, per lligar en curt a les ONG i grups de la societat civil que es rebel·len contra el pensament reaccionari. Almenys no els diuen terroristes. De moment. L'ambaixador hongarès a Madrid pot guanyar-se un ascens si informa al seu Govern de les últimes notícies de l'Audiència Nacional. - Iñigo Sáenz de Ugarte - eldiario.es

Autor: verified_user

0 comments: