La mentida consisteix a enganyar, sobre allò que sabem o creiem que és veritable, a una persona a qui li devem aquesta veritat. La mentida és, per tant, un abús de confiança; suposa que, almenys implícitament, hem promès dir la veritat. A algú que em pregunta pel seu camí, li dec aquesta veritat implícitament, però no si em pregunta quins són els defectes seus o els d'algún dels meus amics. El jutge mateix admet que no es presti jurament, si es és l'amic, l'ocupador o l'empleat de l'inculpat. I pot ser el nostre deure rebutjar el jurament. Només rebutjar el jurament de vegades és confessar. ¿Hauriem llavors de jurar, i a més mentir? Tals són les dificultats en aquesta qüestió, que els pares i els jutges estan interessats en simplificar-la. Caldria diferenciar la mentida particular de la mentida interesada en política, perquè el mentider polític no és tan sols un mentider, és un miserable.
La mentida destinada a augmentar les intencions de vot, a crear una dinàmica favorable, a falsejar els sondejos es duplica amb una mentida sobre l'adversari per tal de desacreditar-lo. Mai se li reconeix talent, intel·ligència o mèrit, tot el que proposa és dolent, està mal fet, perdut per endavant. La veritat és relativa al camp en el qual un es troba, veritat és tot el que pensa i fa el candidat, erroni tot el que procedeix del seu adversari. No hi ha un absolut per a la veritat que permeti pensar en termes d'interès general, de destinació del país, de salut d'un Estat, del paper de la nació al planeta, i que permetria reconèixer l'opositor, per poc que fos, alguna cosa de virtut, sobretot, quan les seves propostes van en aquest sentit; res de veritat absoluta, per tant, sinó una subjectivitat, veritats de circumstància ajustades a la pròpia conveniència.
Caldria tenir present que per vegades i vegades que es repeteixi i s'expandeixi, una mentida mai serà una veritat, seguirà sent una mentida, encara que la gent se l'empassi com a certa. Ens ho deia Fuster: algú ens vol enganyar, això és la mentida.