Clara Ponsatí és una política estranya. Potser perquè no és una política, o almenys no una a l'ús, i això es nota per la seva sinceritat en reconèixer els fets tal com van passar, i no com es vol fer veure que van ocórrer pels seus companys. En eldiario.es l'han entrevistat. Podeu llegir l'entrevista sencera aquí, però he desatacat la part que crec més interessant.

¿L'independentisme pateix una derrota?

Sí. A veure, evidentment l'independentisme no està derrotat com independentisme, però la batalla de després de l'1 d'octubre la vam jugar malament i la vam perdre. Jo crec que això... ja sé que en política mai es diuen coses així, però com jo em vaig ficar en això de forma estranya no tinc inconvenient a continuar actuant de manera estranya. I sí, jo ja fa un temps que ho dic, que patim una derrota.

Hi ha un debat dins l'independentisme que té dues posicions: una que diu que encara hi ha manera d'estirar el moment que ve de l'1 d'octubre i del 21 de desembre, i una altra part que diu que cal tancar l'etapa, governar l'autonomia, i buscar un altre moment millor.

La segona posició no l'he escoltat verbalitzar de forma explícita a ningú. L'he observat, en el comportament de facto, i és segurament la més estesa. La primera no acabo d'entendre què vol dir. Jo crec que patim una derrota a la forma en què actuem després del 1 d'octubre, amb el 155 i tot això, però és que després vam tenir una gran victòria el 21 de desembre, tot i que gestionem molt malament la preparació de les eleccions. Molt malament, i aquí sí que sóc molt crítica. La reacció davant les eleccions va ser molt dolenta des d'ERC, ho dic així de clar. En tres dies van tenir la llista feta i no es van avenir a res. I això clarament ha condicionat tot el que ha vingut després.

Però és que fins i tot deixant de banda la forma en què es fan les llistes, la reacció un cop la teva obtens la victòria el 21 de desembre... hi ha un moment en què es decideix que no es posarà en risc a ningú més dels que tenen capacitat de prendre decisions. Això ho decideix el president del Parlament, alguns diputats... en el moment en què es paralitza la reelecció del president Puigdemont ja no hi ha res a fer, l'onada arriba fins aquell dia. A partir d'aquí, efectivament, cal tornar a començar.

Des d'un punt de vista personal, veient com han acabat les coses, a vostè li ha valgut la pena tot el que ha passat des de setembre?

Jo no m'atreveixo a fer judicis col·lectius, però el judici individual em sembla evident. El cost que jo he pagat pel que ha passat fins ara crec que no compensa. Però això passa molt en política, no? Si perds, perds, i si perds no estàs contenta. Si perds t'hagués agradat jugar diferent, és natural.

Vostè no va posar problemes per dimitir del seu escó i tampoc va ser de les que va demanar la "restitució" en el seu càrrec de consellera. Per què?

No, això és una de les coses que em fan ser ser molt crítica amb la decisió que es va prendre el dia 30 de gener, quan s'havia de votar Puigdemont. Si jo vaig deixar l'escó és perquè no volia posar cap problema perquè hi hagués una majoria que votés a Puigdemont. I a aquest nivell, jo em sento estafada. Però és que han passat tantes coses que ja això és gairebé el de menys...

Sent el mateix respecte a que no la "restituïssin" com a consellera?

Com a consellera vaig renunciar un cop renunciat a l'escó i quan vaig veure que no es restituiria el president Puigdemont. Aquí em va semblar que el més lògic era tornar a la meva feina a la Universitat, ja que l'ordre de recerca i captura ja no hi era activa. Vaig parlar amb el president i així ho vaig fer, ho va entendre perfectament. Després hi ha hagut tota la història de la restitució de consellers que, amb tot el respecte, ha tingut moments propers a la caricatura. Una combinació entre desitjos personals, interessos partidistes... en fi. Jo en tot això ja he preferit no participar-hi. Hi ha un límit del ridícul que jo puc fer per Catalunya.

Per què ha passat això?

No ho sé. La cultura política catalana és molt rastrera, s'inventa discursos per justificar les seves renúncies. Això és després, abans es fan coses molt estranyes per encaixar interessos personals amb projectes polítics. Moltes de les coses que hem vist en les últimes setmanes tenen molt a veure amb els afanys personals de tenir una nòmina.

¿Vostè creu que el futur de l'independentisme passa per un partit independentista unitari, al model escocès? 

El problema no és anar o no plegats, sinó estar separats. Els partits i sectors no comparteixen estratègia i de vegades ni objectius. A nivell bases és una altra cosa, és un moviment molt transversal, on no hi ha una ideologia definida, i per això no té problemes d'unitat. Però l'1 d'octubre, el moviment de base generat llavors, no té traducció institucional. Això no s'arregla dient "ha de canviar". És així, i jo crec que en part la situació de repressió està allargant això més del que saludable. 
Els partits tradicionals de l'independentisme, PDeCAT i ERC, estan molt ocupats en mantenir les seves posicions i en donar una batalla pels seus espais, les seves fronteres... i les seves nòmines. Correm el risc que aquest moment cristal·litzi i tot quedi tapat. Per això les iniciatives que intenten fer que entri l'aire corren el risc d'atomitzar-se. Però ara mateix crec que els beneficis d'obrir finestres són més grans. 

Hauria d'haver-hi un partit independentista unitari? 

Crec que seria fantàstic, però no es donen les condicions perquè existeixi. Tota la resta són arguments per fer de la necessitat virtut."

Doncs sí, Ponsatí, més clar no es pot dir, en el fons aqui és rfesumeix tot el discurs de l'independentisme: Moltes de les coses que hem vist en les últimes setmanes tenen molt a veure amb els afanys personals de tenir una nòmina. És el salari de la por, de la por de perdre els privilegis d'un càrrec públic, tot plegat bastant miserable i rastrer...