Molts em pregunten si veig algun polític en el panorama internacional a l'altura de Nelson Mandela. Sòlc dir que no, però en vigílies de la data en què el líder sud-africà hagués complert 100 anys (aquest dimecres 18 de juliol), em veig obligat a replantejar la qüestió. Surt un pretendent a l'escenari, és de Valladolid i el seu nom és Soraya Sáenz de Santamaría, exvicepresidenta de Govern i actual candidata al lideratge del Partit Popular. - John Carlin - lavanguardia.cat

Mandela va lluitar contra l'apartheid. Resulta que Sáenz de Santamaría també. I, com va deixar ben clar en una entrevista aquesta setmana, segueix en la lluita avui. "A Catalunya -va dir- practiquen l'apartheid". Els impulsors d'aquesta detestable ideologia són els líders independentistes catalans, el primer entre ells el president de la Generalitat, Quim Torra. "No hi ha d'haver cap apaivagament amb aquesta gent", va declarar la Pasionaria del Pp.
Bé. Ja. Perdó. Prou de bromes. Que a Catalunya hi ha apartheid? Sap aquesta senyora el que està dient? Evidentment no, així que li farem el favor de donar-li una breu lliçó d'història.
Oriol Malet
Apartheid (pronunciat apárteid) és una paraula en afrikaans, llengua derivada de l'holandès que parlaven els primers colons europeus que es van instal·lar al Con Sud d'Àfrica en el segle XVII. Es tradueix literalment com a separació i defineix un sistema de lleis imposat a Sud-àfrica el 1948 que va forçar a les diferents races a viure a part en condicions de dràstica desigualtat.
El resultat va ser que durant gairebé mig segle, fins a l'arribada de Mandela al poder, la minoria blanca va gaudir de potser el millor nivell mitjà de vida de la història de la humanitat mentre que la majoria negra vivia en la pobresa, condemnada a un sistema educatiu deliberadament inferior al dels blancs, a un sistema de salut pública a anys llum del que gaudien els blancs, a viure en àrids guetos a les perifèries de les ciutats, a viatjar en quarta classe en els trens i, per descomptat, a no tenir el dret al vot. 
Si es queixaven, els ficaven presos sense judici. Si es queixaven més, els torturaven. Si es queixaven massa, o els condemnaven a cadena perpètua o els mataven -de vegades per la via legal (amb una soga), de vegades amb les pistoles dels esquadrons de la mort-.
¿Veu la senyora Sáenz de Santamaría alguna semblança entre el sistema constitucional de l'apartheid i la situació actual de Catalunya? El detall dels polítics empresonats sense judici, potser. Val. L'hi ho concedeixo. ¿Però alguna cosa més? ¿Els catalans que volen seguir dins d'Espanya no tenen el dret al vot, van a escoles inferiors, no els atenen en els hospitals, els torturen i els maten?
Suposo que l'aspirant a pepera en cap respondria que estic sent massa literal, que ella va usar la paraula apartheid en sentit metafòric. Però, en aquest cas, no es dóna compte, per l'amor de Déu, de la banal lleugeresa i l'increïble mal gust de la seva brometa? Mandela va definir l'apartheid com "un genocidi moral" perquè el seu objectiu va ser exterminar la dignitat de tot un poble. ¿No entén aquesta dona el profundament ofensiu que és comparar semblant crueltat històrica amb la situació que es viu avui en un dels llocs més pròspers, més lliures i (si) més igualitaris de la terra?
Per si el seu limitat judici li impedeix entendre-ho, li ho explico. Dir que a Catalunya practiquen apartheid no és un insult, en primer lloc, als líders electes del seu govern, que haurien de ser prou grandets, se suposa, com per passar de semblant ximpleria. És abans de res un insult a les desenes de milions de persones que van patir els horrors, les misèries i les indignitats de l'apartheid.
Només supera Sáenz de Santamaría en grolleria l'exministre de Defensa del PSOE José Bono, amb la seva repetida insistència en què els líders independentistes catalans són uns nazis. No ho veu el pobre home, però cada vegada que ho diu s'està cagant en les víctimes del nazisme. No ho veu, però el que fan ell i Sáenz de Santamaría és delatar-se a si mateixos com a gent no només ignorant, sinó mediocre i pobletana. Parlen del que no saben, no han llegit, no han sortit de les seves aldees mentals. Sensibilitat moral zero.
Sensibilitat política zero també quan Sáenz de Santamaría diu que "no hi ha d'haver cap apaivagament amb aquesta gent". Aquestes vuit paraules resumeixen la ineptitud política d'un govern que no només va fracassar al llarg de sis anys i mig en el seu intent de frenar l'independentisme, sinó que li va donar ales.
Afortunadament, el nou Govern espanyol dóna senyals d'haver après dels despropòsits del PP. El president de Govern, Pedro Sánchez, sembla entendre el valor de no sempre escopir el que un pensa, de mesurar les paraules, de tractar els rivals polítics amb visibles mostres de respecte, de canviar la música ambiental. Durant les seves poques setmanes en el poder s'ha traslladat als polítics presos de Madrid a Catalunya, que no resol la essencial barbaritat comesa contra ells però és un gest d'humanitat i intel·ligència política absent en els seus predecessors.
Sánchez s'ha reunit amb Quim Torra sense sucumbir a la temptació de dir-li nazi o racista i després ha comentat la trobada entre els dos amb un to cordial en un parell de tuits escrits en català. Els sospitosos habituals de la dreta espanyola li han criticat, deixant en evidència la seva rebequeria infantil, l'ancorats en el passat que estan, el poc aptes que són per fer política en una democràcia moderna. Tot pot canviar, però avui Sánchez està donant una lliçó de maduresa. Reconeix que el que li correspon com a president de Govern és comportar-se com un adult, amb pragmatisme, no amb enrabiades, pel bé comú.
Ja tocava una mica d'això a la Moncloa. Mandela, el llegat del  qual se celebrarà arreu del món aquesta setmana, hagués reaccionat amb fúria a la niciesa del comentari sobre l'apartheid de Sáenz de Santamaría i amb estupor davant la incompetència del seu govern de cara a la crisi catalana. A Sánchez li hagués donat un petit aplaudiment. Sense saber-ho, potser, Sánchez està seguint el manual de Mandela per a resoldre un problema que, comparat amb el que va apaivagar al seu país el líder nascut fa cent anys, és un joc de nens. - John  Carlin.