Bé, no existia una muralla entre ell i Mildred pensant-ho bé?. Literalment, no només un mur, sinó tres, en realitat. I, a més, molt cars. I els oncles, les ties, els cosins, les nebodes, els nebots que vivien en aquelles parets, la farfullejant colla de simis que no deien res, res, i ho deien a veu en crit. Des del principi Montag s'havia acostumat a tractar-los de parents. "¿Com està avui, tiet Louis? ¿Qui? ¿I tieta Maude?". En realitat, el record més significatiu que tenia de Mildred era una nena en un bosc sense arbres (que estrany!), O, més aviat, d'una nena perduda en un altiplà on solia haver-hi arbres, asseguda al centre de la "sala d'estar". La sala d'estar, Quin nom més ben escollit! Arribés quan arribés, allà estava Mildred escoltant com les parets li parlaven.
Ningú escolta ja. No puc parlar a les parets perquè aquestes estan cridánt-me a mi. No puc parlar amb la meva dona, perquè ella escolta a les parets. Només vull algú que escolti què he de dir... 

Relexions de Montag
Farenheit 451º
Ray Bradbury.

 De moment hi ha gent que ha recollit el testimoni de l'escena final de Farenheit 451º de Truffat. La biblioteca humana.