Arquímedes assegurava que tot cos submergit en un fluid experimenta una empenta cap amunt directament proporcional al pes del líquid desallotjat, tot i que no comptava que, submergit en un fluid espanyol, el cos submergit pogués sortir volant fins a l'estratosfera, donar mitja volta camí de la lluna i aterrar en plena cara. A Espanya l'anomenat efecte Streisand ha conegut tardes de glòria amb una portada monàrquica de 'El Jueves' dedicada als esports estiuencs, una foto de les filles de Zapatero a la Casa Blanca, la censura del documental Ciutat morta a TV3, l'harakiri radiofònic de Javier Cárdenas i una ordre judicial per retirar Fariña de les llibreries que va culminar amb la venda de diverses edicions.
No menys chusca ha estat la reacció dels furibunds unionistes que, a Catalunya i en diversos punts del litoral valencià, han emprès una campanya de neteja contra els llaços grocs la qual ha suposat una publicitat impagable per a la causa secesionista. Dotzenes i dotzenes de portades no deixen d'exposar-los, un dia sí i un altre també, l'aberració jurídica que diversos dirigents polítics catalans portin gairebé un any a la presó mentre Rodrigo Rato, amb una sentència per apropiació indeguda diversos mesos anterior al referèndum independentista, segueix passejant el seu cul lliure enfundat, per cert, en un banyador de color groc.
Un dia un automobilista es llança a aixafar creus grogues com un boig i sense voler converteix la plaça de Vic en un happening de Van Gogh. Un altre dia Arcadi Espada descobreix la seva vocació artística i es posa a pintar de vermell un llaç groc. Un altre dia un home agredeix una dona davant dels seus fills per retirar llaços grocs i diversos dirigents de Ciutadans il·lustren l'incident amb fotos d'operacions de rinoplàstia, de lluitadores de wrestling amb el nas trencat després del combat i d'Uma Thurman a Kill Bill. Abans d'ahir mateix Girona es va alçar amb la primera plana de la cartellera nacional gràcies a la notícia de centenars de brigadistes que es van dedicar a netejar els carrers de llaços grocs enfundats en granotes blanques per l'Ebola, per si s'encomanaven del germen nacionalista i començaven a cantar Els Segadors. Cap d'ells va comprendre que el mal ja està fet i que és molt millor permetre que la inèrcia faci la seva tasca, deixant als llaços grocs caure pel seu propi pes. Treballen mitjançant un raonament semblant al d'un amic meu, gran de solemnitat, que presumeix de proporcionar sempre dos orgasmes a les seves xicotes: un quan es posa, un altre quan es treu.

La millor demostració que el nacionalisme no s'extirpa a estrebades la va donar el passat 1 d'octubre Mariano Rajoy, quan va enviar milers d'efectius policials a pegar cops de porra als catalans que es divertien organitzant un simulacre de referèndum, amb el que va aconseguir que una votació de chichinabo que tot just hagués donat per un parell d'acudits copés les portades dels diaris de mig món. Tant se val, perquè els unionistes i els tabarnios (que bé els va el nom) van tan exaltats que aquesta mateixa setmana un es va posar a arrencar les proteccions d'una bastida només perquè eren de color groc. Albert Rivera i Inés Arrimadas es van posar ahir a deslligar llaços grocs davant les càmeres i no havien acabat de deslligar quan unes senyores molt simpàtiques ja els havien lligat una altra vegada. Van estar a punt de repetir l'escena amb la presa accelerada i la música de Benny Hill. Hauran aconseguit l'èxit complet quan li treguin la pellissa a Trump del cap. No obstant això, el llaç groc més gros i resistent d'aquest país es diu Franco, que portem quaranta anys intentant arrencar-lo i com més ho intentem, més ens recordem d'ell. D'ell, i de la seva familia - David Torres - publico.es