Aquest cas dels jutges ha posat al descobert molts aspectes de cop: determinats marcs mentals, els límits de la misèria humana però sobretot la manca de parcialitat de la columna vertebral de la justícia espanyola que novament es revela abans espanyola que justícia. Ah, i no oblidem les pertorbadores faltes d’ortografia que també són molt indicatives.

Però vaja, segurament a aquestes alçades ja haureu llegit moltes anàlisis sobre aquestes qüestions i la seva transcendència. Ara prefereixo estirar un altre fil que fa temps que em ronda i que el cas del xat judicial ve molt a tomb. És sobre quina representativitat s’assigna a determinats portaveus de col·lectius i com, quan interessa, tenen més o menys ascendència i rellevància.
A aquesta disparitat hi ha contribuït molt les xarxes socials on a un tuit provinent de vés a saber quin bot se li dona la mateixa importància que, per exemple, el president d’Òmnium que darrere seu té 125.000 afiliats. Parlo de quan, per posar mostres recents, se li assigna a un tuitaire o columnista la capacitat de representar tot l’independentisme. Va passar, per exemple, quan es va intentar fer veure que tot l’independentisme li deia fatxa a Joan Manel Serrat. I gratant una mica es va poder comprovar (encara ara) que hi havia centenars de tuits criticant que se li digués fatxa al cantautor mentre que els que realment l’insultaven es podien comptar amb els dits de la mà.
Va succeir el mateix amb allò que a Oriol Junqueras “li demanen un Nüremberg català per haver traït” no sé què. Au va. De manera totalment esbiaixada es converteix a tres tuitaires en els portaveus de tot un moviment. És una uniformització que, normalment, serveix per desprestigiar el conjunt.
Per contra, durant anys i anys, hi ha hagut plantejaments que –segurament amb la intenció més fraternal del món – intentaven dissociar la veu del president espanyol amb la de tot l’Estat. Aleshores no es podia generalitzar. Si Rajoy s’oposava a un referèndum d’autodeterminació, no es podia dir que Espanya s’oposava a un referèndum d’autodeterminació. Si qui s’hi oposava era el Tribunal Constitucional, tampoc es podia atribuir a Espanya. El mateix amb el Congrés. I ara que també s’hi oposa el nou govern espanyol, encara no es deu poder dir que Espanya s’oposa al referèndum d’autodeterminació encara que hi hagi un ple institucional en aquesta oposició.

Ara, amb el cas dels jutges, aquestes mateixes veus (que intenten traslladar –segurament amb bona fe- una imatge no uniformista que és Espanya qui impedeix votar) han sortit a defensar que les coses que hem llegit no són representatives de tots els magistrats espanyols. Potser és així, però també és cert que la plataforma on s’han llegit els missatges és una intranet de titularitat pública. Res menys que una eina d’un dels tres poders de l’estat, el judicial. Si aquest intercanvi d’opinions hagués passat en un fòrum privat l’escàndol hauria estat menor. Menor però no zero perquè és tant o més important qui els ha escrit: són jutges.
Els jutges tenen un rang diferenciat a la resta de la societat. Pertanyen a aquesta casta d’aforats i ho continuaran estant molt temps malgrat els recents intents de reforma constitucional. Tenen la protecció d’autoritat pública. Si hom amenaça una persona del carrer, serà condemnat de tres mesos a tres anys de presó. Si l’amenaçat és jutge se li aplica l’agreujant d’atemptat a l’autoritat i la pena es duplica. Segurament això és necessari pel rol que tenen els jutges en un estat de dret, però és precisament per aquest mateix motiu que haurien de ser absolutament escrupolosos (equiparable al vot de silenci) amb les seves opinions personals i més encara quan aquestes opinions, a més de personals, són polítiques. Perquè és aleshores, sigui a Espanya o sigui on sigui, on es compleix perfectament allò tan poc democràtic de ser jutge i part. I a més, la part, pel tot. - JOFRE LLOMBART - elmon.cat