La paraula veu ve del llatí vox, veu, so, accent, també crit. D'ella deriven paraules com vocal o vociferar, per exemple. La intervenció d'ahir de Javier Ortega Smith, secretari general de Vox, a la concentració final de Jusapol (Justícia Salarial Policial) a la Plaça Catalunya és una seriosa advertència -una més- de la capacitat de Vox per interpretar estats d'ànim, donar-los sentit mobilitzador, dimensionar amb veu política i pretendre representar-los en les institucions. Ortega va vociferar en clau mitinguera, va col·locar els seus missatges mesurats i compactes i els va donar projecte als concentrats. Donar la veu, fer seva les veus oblidades o ignorades és el primer pas per a la representació política.

 Els sindicats majoritaris com el Sindicat Unificat de Policia (SUP), la Confederació Espanyola de Policia (CEP), la Unió Federal de Policia (UFP) i el Sindicat Professional de Policia (SPP) han expressat el seu distanciament amb la manifestació a Barcelona per part de Jusapol, i els han acusat de convocar una manifestació "inoportuna, ambigua i populista" que perjudica greument "la normalització" que desitgen els membres de la Policia i la Guàrdia Civil "destinats a Catalunya els 365 dies de l'any". Però ahir la baralla no era per la representació sindical, sinó per la representació política del greuge, del menyspreu i de la discriminació que, segons Vox, pateixen els cossos i forces de seguretat de l'estat.
Aquesta capacitat de Vox per interpretar la "Espanya que no es rendeix" es nodreix d'un sentiment d'humiliació que germina en bona part dels funcionaris de l'ordre públic després de l'1-O, especialment. La sensació de que l'independentisme va ser capaç de burlar (i ridiculitzar) a l'Estat amb l'operació urnes, així com els gravíssims errors comesos pel Govern anterior en el seu va intent d'impedir la votació han deixat un pòsit de frustració, ressentiment i, també, vergonya entre amplis sectors de la Policia Nacional i Guàrdia Civil. Vox intueix, com sempre ho ha fet el pensament autoritari, que la humiliació és un terreny fèrtil per alimentar les passions polítiques.

 L'al·legat de Javier Ortega va tenir bona tècnica: ús precís de les paraules clau, retòrica de resistència, comunió amb l'audiència, oratòria expressiva, comunicació gestual potent (amb el dit acusador) i escenificació simbòlica a l'escenari (amb la bandera "roja i gualda" a la butxaca). Però hi ha més: la veu esquinçada, ronca, d'Ortega li va donar un registre de resistència èpica a la seva intervenció. Una veu poderosa al servei d'un Vox cada vegada més audaç i connectat amb la creixent influència del pensament d'extremae dreta que avui recorre Europa i que aspira a donar una gran sorpresa a les eleccions al Parlament Europeu de l'any vinent.
No és d'estranyar, doncs, que Ortega dediqués una part important del seu míting a criticar Europa: "no ens representen perquè estan permetent que es violin les nostres fronteres i no ens lliuren als colpistes com Puigdemont". I un altre dard molt precís dedicat als governs "acovardits i de genolls" dels que volen trencar Espanya. Vox va prometre canvi i orgull: "Molt aviat, benvolguts policies i guàrdies civils, la vostra veu, la veu d'aquesta Espanya que no es rendeix estarà al Congrés dels Diputats". Vaja, un discurs de manual. I ben executat.
Vox té un pla: veu i vot. Primer la veu (escoltar les veus humiliades, ignorades o menyspreades; donar veu i ser portaveu d'aquesta Espanya ridiculitzada); i després convertir les veus en vots. Vista la concentració d'ahir, la primera part del pla està consolidant-se. La veu de Vox hi és. El salt per transformar-se en vot és possible i molt creïble. 
Només afegir a l'article de Gutierrez-Rubí a la vanguardia, que VOX existeix porquè algú els finança, no com 'manos libres' que ja es va veure com es finançaven, aquí hi ha un pla seriós. Vox és una operació de llarg abast que segueix la seva ascendència, sobretot per l'estupidesa dels partits polítics convencionals incapaços de detenir el seu avanç i per qué qui els finança, sap molt bé el que es fa i el que vol. Les escombraries campen al seu aire pels femers i el pati polític espanyol no és més que un enorme femer, propici per a que Vox es pugui anar escampant.