Enfront dels diagnòstics de decadència, jo recomano el següent raonament: La decadència és, és clar, un concepte comparatiu. Es decau d'un estat superior cap a un estat inferior. Ara bé: aquesta comparació es pot fer des dels punts de vista més diferents i diversos que es puguin imaginar. Per a un fabricant de filtres d'ambre, el món està en decadència perquè ja no es fuma amb filtres d'ambre. Altres punts de vista seran més respectables que aquest, però, en rigor, no deixen de ser parcials, arbitraris i externs a la vida mateixa els quirats de la qual es tracta precisament d'avaluar. No hi ha més que un punt de vista justificat i natural: instal·lar-se en aquesta vida, contemplar-la des de dins i veure si ella se sent a si mateixa decaiguda, és a dir, minvada, afeblida i insípida.
Però tot i la mirada per dins de si mateixa, com es coneix que una vida se sent o no decaure? Per a mi no hi ha dubte respecte al símptoma decisiu: una vida que no prefereix una altra cap d'abans, de cap abans, per tant, que es prefereix a si mateixa, no pot en cap sentit seriós dir-se decadent. A això venia tota la meva excursió sobre el problema de l'altitud dels temps.
Doncs esdevé que precisament el nostre gaudeix en aquest punt d'una sensació estranyíssima; que jo sàpiga, única fins ara en la història coneguda. En els salons de l'últim segle arribava indefectiblement una hora en què les dames i els seus poetes ensinistrats es feien els uns als altres aquesta pregunta: ¿En quina època voldria vostè haver viscut? I vet aquí que cada un, tirant a sobre la figura de la seva pròpia vida, es dedicava a vagar imaginàriament per les vies històriques a la recerca d'un temps on encaixar a gust el perfil de la seva existència. I és que, tot i sentint-se, o per sentir-se en plenitud, aquest segle XIX quedava, en efecte, lligat al passat, i sobre les les seves espatlles creia estar; es veia, en efecte, com la culminació del passat. D'aquí que encara cregués en èpoques relativament clàssiques -el segle de Pèricles, el Renaixement-, on s'havien preparat els valors vigents. Això n'hi hauria prou per fer-nos sospitar dels temps de plenitud; porten la cara volta enrere, miren el passat que en ells es compleix.
Doncs bé: ¿què diria sincerament qualsevol home representatiu del present al qual es faci una pregunta semblant?
Jo crec que no és dubtós: qualsevol passat, sense excloure cap, li donaria la impressió d'un recinte estret on no podria respirar. És a dir, que l'home del present sent que la seva vida és més vida que totes les antigues, o dit viceversa, que el passat íntegre se li ha quedat noi a la humanitat actual. Aquesta intuïció de la nostra vida d'avui anul·la amb la seva claredat elemental tota elucubració sobre decadència que no sigui molt cautelosa.
La nostra vida se sent, de moment, més gran que totes les vides. Com podrà sentir-se decadent? Tot el contrari: el que ha succeït és que, de tan sentir-se més vida, ha perdut tot respecte, tota atenció cap al passat. D'aquí que per primera vegada ens trobem amb una època que fa taula rasa de tot classicisme, que no reconeix en res pretèrit possible model o norma, i sobrevinguda al cap de tants segles sense discontinuïtat d'evolució, sembla, però, un començament, una albada, una iniciació, una infantesa. Mirem enrere, i el famós Renaixement ens sembla un temps angostíssim, provincial, de vans gestos -per què no dir-ho? -, cursi.
Jo resumia, temps fa, aquesta situació en la forma següent: "Aquesta greu dissociació de pretèrit i present és el fet general de la nostra època, i en ella va inclosa la sospita, més o menys confusa, que engendra el torbament peculiar de la vida en aquests anys. Sentim que de sobte ens hem quedat sols sobre la Terra els homes actuals; que els morts no es van morir de broma, sinó completament; que ja no poden ajudar-nos. La resta d'esperit tradicional s'ha evaporat. Els models, les normes, les pautes, no ens serveixen. Hem de resoldre'ns els nostres problemes sense col·laboració activa del passat, en ple actualisme -siguin d'art, de ciència o de política-. L'europeu està sol, sense morts vivents al seu costat; com Pedro Schlemihl, ha perdut la seva ombra. És el que passa sempre que arriba el migdia"
No és plenitud dels temps, i, en canvi, se sent sobre tots els temps anats i per sobre de totes les conegudes plenituds. No és fàcil de formular la impressió que de si mateixa té la nostra època: creu ser més que les altres, i al mateix temps se sent com un començament, sense estar segura de no ser una agonía.
Quina expressió triaríem? Potser aquesta: més que els altres temps i inferior a si mateixa. Fortíssima, i alhora insegura del seu destí. Orgullosa de les seves forces i alhora tement-les.

 La rebelión de las masas
Don José Ortega y Gasset