Cada matí quan acompanyo al meu net d'11 anys a l'escola ens creuem amb un pare i el seu fill d'uns 7 anys que van a l'escola corrent, no per que vagin tard sinó que fan alló que abans s'en deia còrrer, després footing i ara i de moment running, fins i tot l'home va amb sabatilles, pantalons curts i samarreta, i el nen van com pot, cagant-se en tot segons diu el meu net, que potser ho diu per què en Roberto estaria en això de l'esport més en la linia Romario o Rexach 'estoy cansao' o 'còrrer és de covards'
En la vida hi ha moments per a tot: una edat per disfrutar i altres per aprendre a competir, a esforçar-se o a saber guanyar i perdre. Els joves també aprenen a activar-se i a afrontar les frustracions. En cap activitat com l’esport es perd tantes vegades, ni hi ha tantes oportunitats per tornar a intentar-ho. Els adults són els responsables d'ensenyar-los a reconèixer les mateixes potencialitats i limitacions, a motivar-se. Molts pares es 'projecten' en els fills: atribueixen als altres les mateixes il·lusions o carències, volen que els seus fills arribin on ells no varen ni acostar-s'hi quan eren infants. Res pitjor per educar els nens: ells han de trobar i seguir el seu propi camí, i el que val valdrà igualment i segurament arribarà a dalt de tot en millors condicions psicològiques.
No cal que us digui quin és el lamentable espectacle dels pares i mares en els partits de futbol infantil; és vergonyós, però tinc la sensació que afortunadament els nens passen bastant del lamentable comportament dels seus pares, però quan la obssesió del pare afecta seriosament al fill és quan la pressió per guanyar és insostenible.
A el periódico, expliquen un cas que és un exemple del que estic intentant explicar: Als EUA va ser famós el cas de Maddy Hollis, excel·lent estudiant i campiona d’atletisme de la Universitat de Pennsilvània. L’any passat la periodista Kate Fagan li va dedicar un llibre (What made Maddy run: The secret struggles and tragic death of an all-american teen). Un bon dia Maddy va deixar una carta als seus pares en què explicava el seu patiment i es va llançar des d’un gratacel. No va poder aguantar les pressions d’un sistema que només exigeix treure bones notes, aconseguir una beca, ser campiona i la número u als EUA. No els va acusar; només els va pregar que expliquessin el seu cas a la premsa perquè altres famílies no caiguessin en la mateixa trampa: deixar-se arrossegar per un sistema social pervers. Li van fer cas. Però molts mitjans van reprendre una altra vegada el cas des de la mirada clínica, preguntant-se: ¿com és que Maddy patia una depressió i no se’n va adonar ningú? No obstant, les preguntes haurien de ser: ¿per què molts joves, malgrat fer esport, deambulen perduts i sense sentit? ¿Com els eduquem, especialment en l’esport? ¿Què n’esperem, d’ells?.