SOCIETAT LLIURE DE MERCAT

Aquesta societat de necessitats insatisfetes, generadora d'angoixes i frustracions, requereix una gran dosi de tècniques persuasives per imposar el seu sistema de valors. A través d'elles es determina la manera en què els individus ocupen el seu temps, sobretot el temps lliure. La distracció dels problemes quotidians mitjançant l'entreteniment s'ha convertit avui dia en una de les principals indústries de l'anomenada "societat lliure de mercat".

Aldous Huxley, a Un món feliç, parteix de la tesi que la demanda humana de distraccions és il·limitada, i descriu el control d'una societat a través del plaer i l'entreteniment. Els integrants d'aquesta societat reben tal cúmul d'informacions que només poden defensar d'elles amb la passivitat.

L'entreteniment i la distracció ens posen en contacte amb el que no tenim i, per tant, desitgem: gent rica i guapa, països exòtics, cases i vides sumptuoses, agraciats amb cops de sort en la loteria i en els concursos, etc., etc. I també, és clar estan amb les coses desagradables i negatives. Si es miren de prop, les desgràcies i catàstrofes, fam i guerres, sofriments i morts, passen sempre als altres i en altres llocs, a altres grups socials i en altres països o continents, als marginats de tota mena, etc. ¿I per a qui no és plaent contemplar a la petita pantalla com els mals s'acarnissen en els altres, des de la seguretat que ofereixen les quatre parets de la llar, assegut al sofà degudament protegit per una porta blindada? aquesta petita finestra ens permet apuntar-nos a l'esdevenir mundial i rebre tantes informacions fragmentades que ens creiem ben informats i de tornada de tot. 
Per tant, un no sent la necessitat d'intervenir per tal de solucionar els problemes quotidians amb els altres. fins i tot es pot tenir una consciència neta, ja que un es preocupa, s'informa, està al dia, fins i tot pot tenir tota classe d'idees sobre el que podria fer-se per acabar d'una vegada amb la misèria humana. però es manté aïllat davant el televisor o el vídeo. O sigui que ens quedem en el fet impùdic del gest, i prou.

A què preocupar-se tant? Com si no fossin suficients els problemes propis a la feina, la pressió constant dels caps, la insolidaritat dels companys, la incertesa del dia a dia, el futbol, etc. etc.

L'escriptor nord-americà Neil Postman, de qui en parlava ahir,  assenyala en el seu llibre 'Divertim-nos fins a morir', que l'entreteniment s'ha convertit en el tret distintiu de la cultura quotidiana dels Estats Units i, per extensió, de tot Occident, creant una societat nihilista i hedonista, una societat vácua, buida, sense sentit.

• “El que Orwell temia eren aquells que prohibirien els llibres. El que Huxley temia era que no hi hauria cap raó per prohibir un llibre, perquè no hi hauria ningú que en volgués llegir cap. Orwell temia que la veritat se'ns amagaria. Huxley temia que la veritat s'ofegaria en un mar d'irrellevància”. I Huxley tenia tota la raó...