L'1 d'octubre és el màxim exponent d'un fracàs col·lectiu. El fracàs d'unes autoritats independentistes disposades a posar als ciutadans al carrer, per davant, a defensar els seus somnis utòpics unilaterals, i el fracàs  d'un Estat que va ser incapaç durant anys de fer una proposta atractiva a una comunitat que s'estava allunyant a marxes forçades i va ser el fracàs d'un govern, el de M.Rajoy, que va preferir mirar cap a una altra banda i no buscar solucions a un conflicte que se li escapava de les mans.
Un fracàs d'aquest govern que va ser estrepitós amb les càrregues policials i el desplegament del Ministeri de l'Interior completament superat pels esdeveniments i que va haver de suspendre a mig matí quan ja el món sencer veia per televisió les imatges de la violència contra gent que volia votar en una ciutat tan icònica com Barcelona, la suspensió va arribar tard, els desastre ja s'havia consumat i la vergonya de l'actuació policial l'havia vist ja tot el món, llevat d'Espanya on les imatges varen ser escatimades i manipulades, fins que el recent documental de Netflix les exposa a la llum de tothom.

Ha passat un any i han passat moltes coses. Els dirigents independentistes estan fugits o a la presó; M.Rajoy, desaparegut en el seu registre de la propietat; Sáenz de Santamaría, fora de la política després de ser rebutjada pel seu partit i Pedro Sánchez a la Moncloa després d'una moció de censura per la corrupció del PP que va tirar endavant amb el vot dels partits nacionalistes i secessionistes.
El que va passar fa un any va ser tan dur que dotze mesos després és una temeritat electoralista assegurar, com diuen Rivera i Casado, que estem pitjor. Pitjor és gairebé impossible. El que també és difícil de mantenir és que estiguem millor; més aviat, la crisi s'ha cronificat a l'espera de la sentència del judici del Procés que segurament tornarà a disparar la tensió i a espera també de les properes batalles electorals de les municipals ara amb el proscrit de Manuel Valls d'animador del cotarro.

"Punt i apart mereix comentar els danys col·laterals que han patit precandidats a les municipals com Bosch o Mejías, víctimes de la síndrome Valls, després del seu sacrifici personal tot aquest temps a l'Ajuntament, són enviats a la reserva sense massa miraments. No així Alberto Fernández Díaz - de moment - potser perquè ja forma part del mobiliari de l'Ajuntament"

Els intents del Govern de Sánchez de "normalitzar" la situació xoquen amb una realitat tossuda conduïda encara en gran part des de Brussel·les per Puigdemont i el pitjor és que aquests gestos com els de demanar l'alliberament o parlar d'un indult per als presos poden acabar sent un greu perill electoral per al PSOE si no s'expliquen bé perquè els seus votants no ho comencen a veure com cessions constants als independentistes per seguir en el poder, questió que ja es cuiten d'atiar Pp i C,s.
Si alguna vegada aquest conflicte polític entra en vies de solució, serà a través d'una proposta com la dels socialistes d'una reforma constitucional i un nou Estatut que reforci la posició real de Catalunya, però a dia d'avui aquest horitzó segueix sent gairebé tan llunyà com fa un any. Ni els independentistes ni el PP i Ciutadans cediràn en els seus plantejaments immobilistes, agreujat a més per l'actitud de Puigdemont d'interferir en el procés això dona la sensació impotent de que seguirà cronificat. Estem ficats en un maleït embolic, del qual no és possible sortir-ne, ni els uns ni els altres, i els equidistants tampoc.