Hi ha dies en que un se sent privilegiat, i avui ha estat un d'ells, primer mentre esmorzavem hem mantingut una llarga i ben regada xerrada amb en Miquel Cartisano, i després m'he passat pel convent del carrer d'Elisabets a fer-la petar amb la tieta Teresa, que malgrat els seus 92 anys encara té el cap ben clar, i no tant el cos que ja li falla.
Amb la tieta, millor dir, la tieta, es queixava que tot havia canviat, que quan ella va anar a Rwanda, tot el que varen fer, com per exemple el dispensar¡, va ser sense demanar diners a ningú, i que ara, la responsable de l'ordre que hi havia actualment es passava més temps aqui per aconseguir diners que allí, en contacte directe amb la gent. Ha aconseguit construir un  hospital, cert, però la Teresa es queixava que s'havia perdut una mica l'esperit que l'havia dut a ella a Rwanda, des de la comoditat de Tolouse, amb una mà al davant i l'altre al darrere, simplement a ajudar desinteressadament als altres.
Amb en Miquel hem parlat a banda de la 'banda del empastre del procés', de moltes coses, de badar i del mutu leiv motiv, la solitud. Aquí en parlava de la solitud, el mestre, Cioran, i l'aspirant a deixeble...

 La meva vella obsessió: trencar amb tot, retirar-me a una cova ... Ai! Si no temés tant el fred, sé que s'ajuntaria el coratge suficient com per abandonar-ho tot ... Aquesta debilitat m'aplatana i m'empeny a tots els compromisos... deia Cioran, i a propòsit d'ell és del que vull parlar-vos: de la solitud, de la que tant n'abomina en general la gent i que a mi m'agrada, és més, com Cioran l'anhelo, potser perquè no acabo d'entendrem amb els altres homínids/es en general, fins i tot els més propers, o per què durant molts anys de viatge per tot Espanya estic acostumat a estar sol, o relativament sol. Dic relativament, i m'explicaré... de dia mentre la Nuri va amunt i avall traient una pols inexistent al pis o fregant un terra net, jo estic al meu cubicle, amb l'ordinador i la meva música - sol -, falsament sol, car un simple crit, un senyal, fa que desaparegui la meva solitud, que recupero instants després, i és aquesta una solitud a la inversa: podriem dir que es una solitud acompanyada, on cadascú es a casa seva sense barrejar-se. No es doncs la solitud del nàufrag en una illa o del pastor amb el ramat a la muntanya.
És possible que m'agradi la solitud perquè m'atabalen les masses, si em voleu posar nerviós, deixeu-me al bell mig d'un gran centre comercial curull de gent, tinc comprovat - prou ho sap la Nuri quan anem al Baricentro - que sóc incapaç d'aguantar més de 25/30 minuts sense que em sobrevingui un atac d'histèria relativa, o sia, que sóc capaç més o menys de controlar-me, però em costa.
El més important de la solitud, és que et dona molt de temps, molt de temps per pensar, per raonar, per escriure, per rumiar o simplement per 'laissez faire' indolent a lo Gil de Biedma. Reivindico la solitud com a defensa de la intrusió dels altres en la vida d'un, una intrusió que en la majoria dels casos, mes que alleujar, molesta, us parlo de la solitud relativa.