Aquestes coses passen a vegades. Hi ha dues dones per les que tinc una especial debilitat, que sento per elles una especial devoció, sent molt diferents l'una de l'altra, Milena Busquets i Najat el Hachmi.  La Milena vindria a ser una versió naïf de la gauche divine de la que de fet n'és hereva, i Najat és la dura realitat del món que la va veure néixer i creixer, molt llunyà del de Milena. Dos mons tan diferents, dues vides tan diferents donen dues visións diferents de l'assassinat de Laura Luelmo.  Najat li fa una serie de retrets a Milena, i malgrat tenir molta raó, hom estaria més d'acord amb la versió de la Busquets, possiblement per l'origen i l'entorn. Tenint raó ambdues, la visió dels fets és totalment diferent, ja hi tornem a ser en alló de que no es poden tenir dos amors i no estar boig. Però així és. Llegiu una i l'altra pel mateix ordre en que es va publicar l'article i decidiu qui hi toca més de les dues.

Laura - Milena Busquets

Laura Luelmo no va morir per ser dona, va morir perquè va tenir la mala sort de creuar-se amb un psicòpata. Si hagués viscut al poble del costat o si aquella nit li hagués fet mandra sortir a córrer potser no hauria mort. Si hagués sigut un home probablement tampoc. Les dones som més febles i és més fàcil matar-nos, això és genètic, no cultural, i difícilment canviarà.
Vaig aprendre de petita en les baralles amb el meu germà que amb la força bruta sempre em guanyaria ell, però que amb els pessics, les escopinades, les mossegades i la intel·ligència, de vegades podria guanyar-lo jo. I va arribar un dia, anys més tard, que em vaig adonar que estava absolutament de part seva, és el meu germà petit i és un bon tio, i que no hi havia res, cap baralla, cap batalla, per guanyar.
Com a dona no em sento més afligida i commocionada per la mort de Laura Luelmo que per la del nen Gabriel Cruz en mans de la nòvia del seu pare o per la d’aquella parella de joves enamorats, Paula Mas i Marc Hernández, assassinats per un altre desaprensiu al pantà de Susqueda fa dos estius. Totes tres són morts espantoses, casuals i injustes.
Em fan una mica de ràbia aquestes dones que quan mor una dona per causes violentes exclamen: “¡Ens maten! ¡Ens maten! ¡Ens maten!” És com si per solidaritzar-nos amb els milers de nens que moren de gana a l’Àfrica, ens poséssim a cridar: “¡Ens morim de gana! ¡Ens morim de gana! ¡Ens morim de gana!” Escolta, que els que es moren de gana són ells, tu ets aquí i avui menjaràs. Escolta, que a tu no t’estan matant, tu ets a casa teva tan tranquil·la menjant-te un entrepà de pernil.
Em passa el mateix amb aquests homes entendridors que per anunciar-te que la seva parella està embarassada (i amb la millor intenció del món), et diuen: “Estem embarassats”. L’última vegada que em van anunciar un embaràs així, vaig abaixar la mirada a la panxa del meu amic Juan i li vaig dir: “Juan, jo crec que això teu és per la cervesa, no per la gestació d’un altre ésser humà.” No sé si li va fer gaire gràcia.
Potser es deu a l’afany de precisió dels escriptors, a la nostra antipatia pels eslògans prefabricats i les frases efectistes.
Laura Luelmo va morir perquè un criminal es va creuar en el seu camí. Les morts casuals són terribles, perquè al moment activen els “si”: si no hagués sortit aquell dia, si no se n’hagués anat a viure allà, si no hagués sigut una dona amb menys força física que el seu oponent...
Però carregar el crim al gènere masculí en bloc i considerar que totes les dones feministes som les víctimes no respon, segons la meva opinió, a la realitat. Fa dos dies va morir una noia en mans d’un fill de puta. És espantós. Descansi en pau.
Laura no va morir - Najat El Hachmi

 Celebro, estimada Milena Busquets, que hagis crescut en un lloc on el fet de ser dona no et va suposar cap trava, on no et posaven en dubte pel teu sexe ni t’educaven de manera diferent que els teus germans. Envejo aquesta infantesa teva exempta de discriminació i m’agradaria pensar, com penses tu, que l’assassinat de la Laura Luelmo no va tenir res a veure amb el masclisme, que va ser la mala sort de la mestra que corria el que va propiciar que es trobés, casualment, amb un assassí. També devia ser pura casualitat que la segrestés durant dos dies i que la violés, com deu ser casualitat que en les guerres es maten homes i dones però només elles són violades. Tots ens morim d’una manera o altra, què hi fa el que tinguem entre les cames? Et recordo, però, que la Laura no va morir, que va ser assassinada. Com a escriptora que ets entendràs la diferència que suposa ser o no ser el subjecte d’una acció i la subtilesa semàntica entre el fet que la vida se t’acabi sense intervenció externa i el que et sigui presa de manera violenta i salvatge.
Abomines d’algunes proclames de l’actual feminisme com la que afirma que ens maten a totes i et permets frivolitzar amb el tema explicant que les vives estem tan panxes, menjant-nos tranquil·lament l’entrepà de pernil. M’imagino que quan vas escriure aquesta mitja broma que el meu sentit de l’humor no em permet riure, no deuries pensar ni un instant en la família de la víctima, que no t’has posat mai en el cos de qui viu sistemàticament la violència a dins o fora de les cases, que no has tingut temps de, amb la teva magnífica imaginació d’escriptora, endinsar-te en la realitat de qui ha crescut en els cops i els insults, en les vexacions i les limitacions en les llibertats més bàsiques pel simple fet de ser dona. En part, ja t’ho he dit, envejo que hagis viscut en un món que és el que moltes voldríem també per a nosaltres. Un món en el qual no t’expliquen, des de petita, que ets tu qui t’has de preservar dels pervertits, psicòpates, violadors i assassins perquè per a aquesta mena de personatges sinistres si vas vestida d’una determinada manera, si et comportes segons com, si corres pel camí equivocat, si no ets com has de ser, seràs responsable dels seus actes.
Al mateix temps, és clar, a ells els han ensenyat exactament el mateix: que les víctimes  mereixen els seus càstigs si no són unes bones noies. Me n’alegro molt, que no hagis sentit mai la lleugera vibració a la boca de l’estómac que provoca caminar de nit, sola i espantada pel so que fan les tevés pròpies passes, la teva respiració. Convida’m-hi, estimada Milena, a aquest món que jo també vull habitar. Porta’ns-hi a totes les que ens esgarrifem en pensar que aquesta nena que juga feliç i despreocupada al nostre costat potser li agafarà per sortir a córrer. I l’alè se’ns aturarà fins que no hagi tornat, fins que no sigui a casa.