Deia un locutor fa temps per la radio: 'háganme el favor de ser felices', y és per aquestes festes nadalenques quan sembla que hi hagi la obligació de ser feliç, caigui qui caigui, peti qui peti. Feliç o aparentment feliç. En aquest article Liliana Lindebaum ens explica que la felicitat és inabastable, o com a molt, un instant fugaç on tot és al seu lloc, on tot està bé, i que normalment quan aixó succeeix no ho sabem apreciar.

 "Ser feliços i per sempre és un ideal i com a tal inabastable. Trobar un sentit a l'existència, un altre motiu de sofriment per a l'ésser parlant. Estem condemnats al malentès, a la decepció, a la insatisfacció, a la incompletud, gràcies al llenguatge. En els somnis i fantasies nostres desitjos es realitzen, però en la realitat a la satisfacció assolida sempre li faltarà per ser la satisfacció és però, també motiu de diversos sofriments.
La cultura del consum que patim, fabricada pel Déu dels diners i la tecnologia, ofereix multitud d'objectes, que disfressats d'objectes a causa del desig passen al registre d'objectes "necessaris". La ciència experimenta solucions químiques equivalents per pal·liar el sofriment, una resposta no sempre eficaç davant la feresa de l'angoixa.
En tots els temps els pobles han conviscut amb les drogues. Però en aquestes èpoques això pren una rellevància sospitosa. El consum de productes químics és una resposta que promet plenitud. A la promesa d'una satisfacció immediata, intensa i total, se suma una suposada independència del pes de la realitat. Aquesta és també la seva perillositat, adverteix Freud al Malestar en la cultura. Consum d'un objecte que acaba per consumir al subjecte. Promesa que no hi haurà ja discordança entre el que s'espera i el que s'aconsegueix. Al mercat de la globalització es tractaria també d'homogeneïtzar el gaudi. En aquest context podem dir que el drogodependent és al mercat. El cos demana per una "necessitat" que serà satisfeta per l'objecte. 
En aquesta creença el cos es fa víctima d'un experimentar amb la mort. Trobar una solució a la droga (també en les farmacèutiques) "perquè em venen de ganes de...". Una paradoxa, ja que en veritat s'anul·larien les particularitats del plaer eròtic, ja sigui el sentit del gust o el gaudi sexual, fàl·lic. No és el mateix gaudir del plaer de menjar-se un bombó que no poder evitar la compulsió a menjar-se d'una vegada un quilo de bombons. Compulsió a la repetició que la psicoanàlisi reconeix lligada al desig de mort. 
Una fe en l'objecte que exigeix ​​el sacrifici del cos en nom del narcisisme, de ser un amb l'altre. Una pròtesi davant la desgana, contra el buit. Una manera de denunciar el malestar en la cultura, al preu d'aniquilar la subjectivitat. Malestar que es fa cultura, cultura que avui patim i que F. Ulloa defineix com de la mortificació, en el que fa a la mort i el somort, a la mortificació del desig.
Com suportar que estiguem "mal fets", que no som Un? Deia Freud que l'home en el seu afany per semblar-se a un déu, es convertirà en un déu amb pròtesi, anticipava així l'avanç de la ciència i la tecnologia. Freud: un visionari. Llegim en un diari que "l'home biònic s'apropa", el president d'una empresa cultural d'Estocolm es va convertir en un tocadiscs errant empassant-se una píndola que conté un reproductor musical sense fil, amb wifi, amplificadors, etc..; un altre, un australià, va integrar al seu cos un tercer braç mecànic i més recentment es va implantar en un braç una tercera orella que en un futur podrà utilitzar com a terminal sense fil i contestar les trucades telefòniques apropant el braç al capdavant. Tot sembla possible. L'home robot, un déu amb pròtesi.
L'avanç de la tecnociència ha disparat la producció, i per sostenir el capitalisme salvatge es fa necessari consumir. Tot entra al sac del consum: el cos, el "treball" de l'oci organitzat per consumir, el consum de drogues per assolir la felicitat, de la cirurgia per aconseguir la imatge ideal o la il·lusió de l'eterna joventut, l'amor que es consumeix en l'ideal com a possessió de l'objecte i que sovint deriva en tràgiques conseqüències, l'engany amb què el sistema sotmet al subjecte convertint la sexualitat en sexe, un objecte de consum, com els televisors, els telèfons mòbils o els models de casa o de vida. A propòsit d'això diu Bataille que la poesia s'oblida de la identitat de la pedra amb si mateixa, el poeta parla de la pedra de la lluna,... "si la nuesa o l'excés de gaudi no són coses i sí que són, com la pedra de la lluna, inconcebibles, es desprèn conseqüències dignes de ser assenyalades".
La publicitat aprofita l'estructura desitjant del subjecte per vendre amb el producte tot el que creu que pot "tenir" amb la seva possessió. El capital produeix objectes. Desitges això, et diuen. L'esclau modern que som ha de consumir el que produeix amb el seu treball per seguir sostenint el sistema.
"Fer realitat els seus somnis costa molt poc". Així encapçala uns grans magatzems un fullet a tot color de 300 pàgines, oferint infinitat de joguines per aquest Nadal.
"Tria el teu destí! Un anunci televisiu. Una jove i bella model rebutja molt dignament el que una endevina li ofereix: conèixer el seu destí. Sóc lliure, jo trio el meu destí. La "lliure" elecció consisteix en una marca de perfum.
Aconsegueix la teva figura ideal, la que sempre has desitjat, en sis mesos perdràs 20 quilos amb la pilota intragàstrica. Ultima moda, sense esforços i en breu temps.
Temptacions, falses promeses d'aconseguir la felicitat en la possessió dels béns. Missatges que arriben des dels mitjans de comunicació de masses i la indústria publicitària, en la seva lluita per sostenir una economia de consum que implica consumir per consumir. També consumir al subjecte, l'existència transcorre empresonada entre les coercions socials i les de cadascun. La conseqüència: un subjecte pusil·lànime, obedient de l'ordre constituït, que accepta les imposicions per por dels riscos que pot suposar no fer-ho."... Sovint en els deures que l'home s'imposa, no hi ha més que el temor dels riscos a assumir si no ho fes. En el fons, és més còmode patir la interdicció que exposar-se a la castració".
També el fervent exercici de la competitivitat i l'afany d'èxit d'uns que implica el fracàs dels altres, com ideals proposats des de la cultura d'avui, comporten la idea de la creació o productivitat només com a valors de rendibilitat econòmica. S'ha pervertit el sentit del treball com a creació, com a producte del recurs al pensament i la creativitat per arribar a un fi. Reina el Déu dels diners. El mateix que ven la guerra com un mal necessari i una ajuda humanitària. Perversió del llenguatge. Tots som esclaus d'aquest Déu, i la subjectivitat com la resta.
Com fer per mitigar la seducció que exerceixen idees tan potents, propiciadores de l'hostilitat? Com revertir la violència i agressivitat pròpies d'aquests ideals en un desig singular? La rebel·lia és una de les maneres de reaccionar davant el poder arbitrari de l'amo, una altra: la submissió. Són dos pols del mateix, una posició en relació al mandat de altre, que mai no pot donar lloc al desig singular. Ni submissió ni rebel·lió. Es fa necessari un acte que posi en joc una dimensió ètica, la del desig, l'emergència d'una cosa nova.
Lucreci proposava que els àtoms es poden desviar imprevisiblement de la línia recta i així garantir la llibertat de la matèria i les persones, per donar lloc a les infinites potencialitats. Això evitaria que el pes de la matèria (¿la realitat?) Ens aixafi.
També Italo Calvino entre els seus "Sis propostes per al pròxim mil·lenni" aposta per la recerca de la lleugeresa com a reacció al pes del viure. Analitza l'univers de la novel·la de Kundera 'La insuportable lleugeresa de l'ésser', com la recerca sense fi de la lleugeresa com inabastable: el que apreciem en la vida per ser lleu, no triga a revelar el seu pes insostenible. Encara no s'ha inventat una vacuna contra el malestar en la cultura. Tampoc contra el pas del temps, la finitud de la vida o l'impossible que el desig es trobi amb l'objecte que el causa.
Però el riure, l'humor, li treu pes a la dimensió dramàtica i una mica absurda de la vida. Deia Nietzsche que el veritable riure sorgeix de la desesperació.
Poder riure's d'un mateix i les seves circumstàncies, és reconfortant. Descreure's del Jo, del pretès ordre del món i de les xarxes de relacions que els constitueixen, encara que sigui només per un instant, permet viure més lleugerament. L'humor no és resignat. Triomf del principi del plaer davant les adversitats de les circumstàncies, diu Freud, estalvia el desplaer i el sentiment de la injúria narcisista.
En una cultura sostinguda pel discurs capitalista que tendeix a obturar amb objectes de consum el buit propi del subjecte desitjant, i que proposa per tant una globalització del gaudi, hi ha algun lloc per a la psicoanàlisi com a discurs alternatiu?
"No hi ha raó per fer-nos garants del somni burgès d'aconseguir la felicitat en la possessió dels béns", adverteix Lacan als psicoanalistes.
La psicoanàlisi aposta per la paraula, per la singularitat del gaudi, per la falta que és condició del desig, que és vida. En aquest sentit, el desig a què al·ludeix el discurs analític és contrari al sistema de producció que proposa el discurs capitalista, que homogeneïtza el desig amb promeses on res falta.
És possible sortir de la cultura de la mortificació del desig sense descobrir l'engany, el de la realitat que se'ns ofereix com a l'única cosa que hi ha, amb les seves propostes d'universalització dels modes de gaudi? És possible sense descobrir l'engany de la pròpia realitat, de les creences sobre el Un que creiem ser? Caldrà deixar lloc perquè es doni el que encara no està fet, poder desviar imprevisiblement de la línia recta com ho diu Lucreci, deixar-se sorprendre pel descobriment del que no se sap, com a font de goig, de creació, d'enriquiment.
En paraules de María Zambrano, obrir lloc al que corre el risc de asfixiar-se, "les entranyes que volen viure com entranyes -no dissoltes per la raó- en un món que inculca unes creences que no els permet acollir-les.

«Fe en l'objecte» - Liliana Lindenbaum,
Del bloc: archipélago en resistència