Vuitanta-tres anys i nou mesos després, la història es repetirà: consellers de la Generalitat s'asseuran a la banqueta dels acusats. Al maig de 1935 van ser Lluís Companys i sis membres del seu Govern, pels Fets del 6 d'Octubre. Ara seran nou exconsellers, una expresidenta del Parlament, un antic dirigent de l'ANC i el president d'Òmnium. Entre els dos episodis hi ha notables similituds, com també remarcables diferències. La sentència del primer cas els va condemnar a 30 anys per rebel·lió, encara que va tenir el vot discrepant de cinc magistrats que es van mostrar a favor de l'absolució: van creure que no hi havia delicte perquè en tot cas s'havia perpetrat un cop d'Estat que no estava tipificat en el Codi Penal.
La primera analogia és que en tots dos processos es va a jutjar en un mes de octubre. Entre les diferències ressalten que ara el judici se celebrarà al Tribunal Suprem, i llavors, al Tribunal de Garanties Constitucionals. Al 2019 els advocats seran tots catalans; el 1935, personalitats del dret i la política a Madrid, de clares tendències republicanes: Àngel Ossorio i Gallardo, Mariano Ruiz-Funes, Augusto Barcia i Luis Jiménez de Asúa. En tots dos casos els lletrats tenen arguments similars: cal absoldre perquè els acusats no van cometre cap delicte; no hi ha actes que es puguin incardinar en el Codi Penal. Abans i ara no hi eren tots els que el fiscal perseguia. Fa vuit dècades faltava Josep Dencàs, conseller de Governació, fugit; ara no estaran Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Lluís Puig ni Marta Rovira.
El 6 d'octubre de 1934, Lluís Companys va proclamar l'Estat Català de la República Federal Espanyola. El 27 d'octubre del 2017 va signar un document per a la "república catalana, com a Estat independent, de dret, democràtic i social". Els contrastos entre les dues definicions salten a la vista, com també que el 1934 hi va haver morts (les estadístiques varien) i en el 2017, no.
El judici pel Sis d'Octubre es va celebrar a Madrid del 27 al 31 de maig de 1935, i els encausats van ser Lluís Companys (president de la Generalitat), Joan Lluhí (conseller de Justícia), Martí Esteve (Finances), Martí Barrera (Treball), Pere Mestres (Obres Públiques), Bonaventura Gassol (Cultura) i Joan Comorera (Agricultura).
La sentència es va fer pública el 6 de juny, i es pot trobar íntegra en l'edició de La Vanguardia del dia 7, diari que va realitzar un ampli seguiment del judici. Vint dels 25 magistrats van decantar la sentència a 30 anys per un delicte de rebel·lió. El nucli del raonament es troba en aquestes frases: "El fet que els processats no hagin utilitzat materialment les armes enfront de l'exèrcit no impedeix que el seu acord i la declaració feta al públic pel president del Govern de Catalunya constitueixin la rebel·lió militar".
Aquests vint jutges van estimar que no podia esgrimir l'argument que defensaven els valors republicans davant unes dretes de tint feixista (en la seva opinió) que arribaven al poder, perquè això "no posa ningú en el deure d'evitar-ho per mitjans violents", sent a més que la seva proposta "no hi havia conquistat l'extensió i intensitat necessàries per predominar en el joc de les forces d'aquella classe, que a més tenen mitjans legals de manifestar-se i d'adquirir la supremacia política".
Per contra, cinc dels magistrats van discrepar, en estimar que van actuar moguts "per la necessitat d'encaminar un moviment general de protesta, que estimava justificada, donant-li una via política, al seu entendre adequada, per evitar majors mals, que es representava i tenia per la República, la Constitució democràtica i parlamentària i els principis autonòmics reconeguts a Catalunya en el seu Estatut, que a totes passades volien i es proposaven salvaguardar".
Afegíen també un matís que no és menor: un Govern, com la Generalitat, "no pot alçar-se, per ser tal Govern". Va prendre un acord que "estava fora de la seva competència, i evidentment va violar la Constitució. (...) El seu acte és conegut en política amb el nom de 'cop d'Estat'". Però aquesta infracció no es troba castigada en el Codi Penal, pel que determinen que se'ls ha d'absoldre, i inclouen en el seu escrit la recomanació que s'inclogui una figura com aquesta a les normes penals.
El 21 de febrer de 1936, el Govern va ser amnistiat i va quedar lliure. El 2 de març va arribar a Barcelona, ​​segons pot seguir-se a La Vanguardia. La Generalitat, que havia estat suspesa, va ser restablerta. El 18 de juliol de 1936 es va produir l'alçament de Franco. De poc hauria valgut incloure el cop d'Estat en el Codi Penal. Després tampoc es va fer.
El Tribunal de Garanties Constitucionals és l'únic precedent de l'actual Tribunal Constitucional, nascut de la Constitució de la República de 1931. A més era una mena de Senat, amb una composició complexa en la qual havien representants de les 14 regions. En total, 25 membres. Entre les seves competències hi havia la "responsabilitat exigible al president o membres del govern de les regions autònomes", per això va jutjar el 6 d'Octubre. El seu president llavors era Fernando Gasset, jurista i polític de Castelló, que va ser detingut tant per la República com per la dictadura. Franco li va indultar quan portava 11 anys mort. - lavanguardia.com