Idoia Moreno té uns trenta anys i està carregada d’energia, amb un pírcing al nas, gentil, i aspecte de poder menjar-se el món. Però el cert és que ha estat a punt de passar al revés: que el món se la mengés a ella. Idoia va tornar abans de Nadal del camp de refugiats de Moria, a Lesbos, i encara es recupera de les seqüeles que li va provocar estar set mesos al capdavant de la clínica pediàtrica que Metges sense Fronteres hi té instal·lada. Clínica pediàtrica, per cert, és una manera molt generosa de denominar un grup de tendes de campanya amb l’equipament mínim per prestar assistència.
Un infern en “camps de concentració” de migrants - La primera vegada que vaig parlar amb ella, fa mesos, em va explicar que acabava de cosir els canells d’una nena que havia intentat suïcidar-se; i que això passava amb certa freqüència tant en joves com en adults perquè les condicions de vida són infernals. L’existència d’un bany per cada cent persones és només un petit detall de com transcorre el temps a Moria, un camp amb capacitat per a 2.000 refugiats, però on se n’amunteguen entre 6.000 i 10.000 des que va entrar en funcionament. 
Idoia va estar l’altre dia a la ràdio, a La ventana, i ens va recomanar que no utilitzéssim aquesta expressió de “camp de refugiats”; “són camps de concentració –va clamar– instal·lats per la Unió Europea”. Ens va parlar de segrestos, de violacions, de tortures, de com els guardacostes libis –pagats, segons ella, pel Govern italià– els treuen a alta mar els motors a les barcasses que transporten migrants, de com els traficants els posen una pistola al cap als que dubten abans d’iniciar la travessia i de com la meitat dels que s’han ofegat al Mediterrani durant els últims mesos són, precisament, nens.

Drama a només dues hores d’avió - Crec que per a ella l’entrevista va tenir alguna cosa terapèutica perquè les històries, les dades i l’emprenyament li sortien a dojo. “El pitjor, el que no puc entendre –es lamentava– és que tot això passi a només dues hores d’avió”. Si algú pensa que aquest és el relat d’una tendra joveneta, trencada per la crua realitat, ja s’ho pot anar traient del cap. Idoia va arribar a Lesbos bregada per diversos anys de feina com a infermera de MSF al Congo, on no fa falta recordar quin és el panorama de violència i misèria. Però tant a ella com als seus col·legues els desmunta tots els esquemes el fet que aquesta vergonya tingui per escenari la mateixa Europa en què vivim i de la qual –¿durant quant de temps?– ens sentim tan orgullosos.
Com al cap de poques hores d’aquesta conversa es va anunciar la convocatòria d’eleccions generals, com tenim unes altres tres a l’horitzó i com hi haurà qui vomiti invectives o maledicències contra aquesta tribu de desheretats per treure’n profit, vaig pensar: ¿I per què no s’hi presenta algú com Idoia? Jo la votaria, segur.

CARLES FRANCINO
elperiodico.cat/ca/